LA DONA DE BLAU (1)

En Xavier està al carrer. Es deixa portar per la gent, per la massa humana constant. No té pressa, ningú li obliga a mantenir el ritme, però el manté. És així. Ha estat així des de sempre.
Davant d'ell, a l'amplia vorera, la massa disminueix el pas. Quelcom impedeix la circulació. S'atura. El moviment, la cadència són amenaçats. A aquestes hores a ningú li agrada un canvi de recorregut, o de ritme, per quelcom que bloqueja, que intercepta.
En Xavier, de cop arriba a l'alçada d'això. Sorpresa: una dona. Així que la causant del desordre era ella, aquesta anònima dona?.
Xavier permet que l'avanci. Els caminants la deixen darrera, llançant una ullada impacient a la dona que els impedeix avançar amb fluïdesa i continuen, molt decidits, per tornar a la corrent, per recuperar el pas, l'impuls col·lectiu, com si s'hagués corregut la veu, com si tots tinguessin la mateixa finalitat.
En Xavier dubta. Afluixa el ritme. Dir que és una idea que se'l ocorre seria exagerar, sembla més bé un impuls. Un impuls sobtat que el fa emmotllar-se al ritme de la dona impertorbable que camina al seu costat, una cama darrera l'altra, molt conscienciosa, seguint el compàs dels passos, sospesant la pressió del peu damunt l'asfalt, amb un suau balanceig del cos, el cap una mica inclinat, com per escoltar el fregament seductor de la bufanda de llana blau marí damunt el jersei blau clar de cotó. El cabell daurat recollit en una cua alta, les mans protegides per guants de fil a joc amb una petita bossa de pell, tot minuciosament preparat per a què el passeig sigui elegant.
La dona de blau va tranquil·la, envoltada en un espècie de dignitat, indiferent a l'agitació que l'envolta. Es passeja, ostensiblement encara que sense cap agressivitat, mentre els demés corren.
En Xavier, poc a poc, es posa a to. Redueix els passos, busca el seu propi equilibri. Cadascú dels seus passos té ara altra sabor. La lentitud els dóna un gust nou.
1.-

Durant una bona estona, Xavier camina així, al ritme de l'estranya passejant. Assaboreix aquesta disminució de la velocitat, se l'apropia.
Però llavors, arriba a la cantonada del seu carrer i deu separar-se de l'enigmàtica dona. Fa una pausa, dubta de nou. La seva companya secreta, ha notat aquesta vacil·lació?. Sigui com sigui, la dona torna el cap per primera vegada.
La mirada, breu, quasi imperceptible, que dirigeix a en Xavier sembla un somriure; i el somriure, una aprovació. Aprovació de què?.
En Xavier li torna espontàniament el mateix somriure i també accedeix. A què?.
Després aspira una bufada d'aire i gira en la cantonada.
Ja està.
En Xavier avança conscientment, seguint el compàs dels passos, sospesant la pressió del peu sobre l'asfalt, amb un suau balanceig del cos, inclinant un poc el cap com per a ...
En Xavier es desperta tranquil·lament, bastant després que el rellotge doni les set conservant un llunyà record del seu so. Es permet el luxe de posar-se una segona tassa de cafè, quelcom que només fa els diumenges per submergir-se a allò que el mateix denomina les seves purificacions, una gimnàstica especial que consisteix en posar ordre en els seus pensaments, en netejar la seva consciència (bla-bla-bla).
Avui, evidentment, deu desempolsar en primer lloc la trobada amb l'anònima dama. Mereix una atenció especial en els quefers domèstics mentals.
Hauria de preocupar-se per saber com i per què ha canviat quelcom des de què ell va dir "sí" a una desconeguda de blau?.
Malgrat tot, és curiós que Xavier tingui tan poques ganes de fer comentaris sobre aquest sí, com si li fos suficient amb haver-lo experimentat, com si ja formarà part de les coses que no es discuteixen, d'una evidència.
2.-

No, en aquest moment qui li ocupa de veritat la ment és sobre tot la seva filla Iriana. És diumenge, dia en què surten a passejar en bicicleta per " La Ciutadella ", un parc que gaudeix d'una gran varietat d'espècies vegetals.
Iriana, que acaba d'acomplir vuit anys, té l'alegria i l'energia d'una nena amb una personalitat dinàmica i oberta. Els passeigs dels diumenges són una manera d'omplir els distanciaments i els buits que la seva feina molt sovint l'impedeix. Les virtuts de pare d'en Xavier són gratificants, perquè les pràctica més com un germà jove que com pare, més amb complicitat que amb reprimendes; donat que a la seva joventut era més usual que es donés un cert allunyament amb la figura paternal, ell sempre ha estat partidari de la necessitat d'apropament dels pares envers els fills. Xavier, més avantatjat que la seva filla en el món del ciclisme nota que els anys no passen de franc...
Aquest matí, pensa que podria millorar, sobrepassar la complicitat. Un sentiment nou li diu que potser estaria bé conversar amb la Iriana, anar una mica més lluny dels jocs, veure-la, en certa forma, des un altre punt de vista. Com pare? No, millor que això, anar més enllà. Aquest anar més enllà no té nom, almenys de moment, però està convençut de què és així com potser hagi de parlar amb la Iriana a partir d'ara.
Mentre dóna voltes a aquests pensaments infreqüents, Xavier, sense presa, busca una roba adequada a l'armari. A l'armari domina el negre i el vermell, colors que posen de relleu el paper secundari dels blaus, ocres i blancs d'algunes de les seves camises més serioses. La majoria del vestuari és formal, la roba d'un executiu assenyat en aparença.
En Xavier, perplex, fa l'inventari de tota aquesta exuberància de masculinitat. Avui, per sortir, li agradaria, quelcom més esportiu, menys sensat. Es llavors quan descobreix, sota una roba oblidada, uns pantalons texans amples i una samarreta blau marí amb lletres daurades. De quina època són aquelles robes, de tan bona tela per altra part?. No recorda, però li cauen bé, perfectament...
3.-

En Xavier, que no ha mirat el rellotge, surt al carrer bastant després de les deu del matí. El seu carrer ja no és el mateix: el gros del tropell ja està a la feina. L'espai pertany a les ames de casa, als nens petits i, sobre tot, a aquells que en una època anomenaven ancians i que avui designem mitjançant una previsió paleontològica i geològica a la vegada: la tercera edat.
Aquest matí, quasi no reconeix el carrer que recorre des de fa uns anys. Generalment, s'obre pas per la vorera amb unes gambades tan frenètiques que els transeünts cauen al seu voltant com estella de fusta trencada. Normalment, la vehemència del seu pas és tal que els escaparates desfilen com làmines d'un paisatge vist d'un tren a tota velocitat.
En Xavier pren el carrer, s'apodera d'ell, l'obliga a sotmetre's. Planta el seus peus sobre la calçada lliscadissa i es llança envers la urgència, ho apressat.
Sí, però va ser ahir. Avui és una altra cosa.
No va ser precisament al carrer on tot va començar?.
Avui, sí en Xavier veu als ancians, aquells que tenen tot el temps del món, és per què camina al seu pas, un pas quina cadència ha penetrat a la seva ànima, el pas d'una dona de blau.
La fisonomia del carrer té el ritme d'aquest nou caminar. Queda en evidència en la lentitud de l'apropiació, una lentitud que transforma tot, la forma de les cases, l'olor de les botigues, el clamor de les veus, la mirada de la gent...
Les seves penyores s'impregnen d'aquesta indolència.
És una llàstima que li estigui esperant el treball a l'oficina, perquè en Xavier de bona gana es quedaria vagant una estona més per aquest decorat familiar a cambra lenta.
Avui no ha volgut agafar el cotxe. Veu de lluny que arriba l'autobús. Hauria de córrer per agafar-lo?. Una part d'ell ja es prepara. Es conformarà amb fer-li una senyal imperceptible al conductor, un gest d'abandonament molt més que de trucada: no corre perquè té als ulls la fascinació de la indolència i en les oïdes l'embadaliment d'una estranya melodia.
4.-

L'oficina està en plena producció. És quasi migdia. S'atura la teclejada dels ordinadors. Les veus per telèfon queden en repòs. La sorpresa deixa petrificats a en Josep Lluís, l'Antoni, en Pep i en Miquel.
En Xavier es rellisca a peus calculats entre les taules repartint un somriure encisador a cadascú. Es treu la jaqueta i la penja amb cura al respatller de la cadira.
En Pep, el seu còmplice i amic es precipita.
- Que et passa, Xavier? - pregunta, més preocupat que curiós.
- Res¡ Què em va a passar¡ - respon Xavier, de manera angelical.
- No... estaràs malalt o quelcom així?.
- No, per res. Estic bé. Molt bé, inclús.
- En Xavier aixeca la vista i mira a en Pep que mossega el cigarret amb els llavis amb posat descompassat.
- Bé... ja saps on estic. Si em necessites...
- Sí... gràcies, Pep, però et put assegurar que...
En Xavier mira amb tendresa al seu amic, que s'allunya.
Hauria de dir-li que deixés de fumar tant.
Una bola de paper rosa cau sobre la seva taula. El missatge breu de Clara. El rep així tots els dies, amb un homenatge tendre i unes línies afalagadores.
En quan en Xavier se seu, sona el telèfon. És l'empresari d'un dels projectes del qui ell es fa càrrec. Està content. Comenta amb entusiasme un article aparegut a la premsa del matí i el felicita, com si hagués està ell l'autor, allò que en part és una mica cert - ell va dictar a un periodista les línies del projecte i alguns comentaris sofisticats -, malgrat tampoc tant, perquè a ell, personalment, el projecte no li acaba de convèncer, algunes idees no van ser acceptades. El número d'interessats augmenta? Bé. En Xavier també es mostra content. Fa balanç de la feina feta. En Xavier ha treballat bé. És un fet. Malgrat això, quan despenja, el seu entusiasme desapareix de cop. Una immensa sensació de fàstic el puja a la boca, una sensació d'ànsia.
5.-

Mentre desplega mecànicament el missatge de Clara, que segurament el mira amb la cueta de l'ull, en Xavier pensa en l'ofici que practica amb tanta passió, en el seu entusiasme per defendre, sense distinció, les bones i les dolentes causes, en el cel incansable empleat en atreure als seus clients, sempre seduint, a vegades adulant servilment.
"Agregat de publicitat", l'ambigüitat de l'expressió, de prompte, el descriu. Es considerava agregat, arrelat al càrrec, vinculat per llaços afectius, una autèntica vocació, però ara, es dóna compte de què està lligat, lligat com un gos, agregat de publicitat, però també ha estat per pròpia voluntat, es troba agafat, comprimit, i encara més: sota pressió, ficat en un remolí de vent, en una pressa continua, en la urgència de l'immediat que fa que el present sigui ja passat, que sempre arribi amb retràs.
És així com en Xavier resum, en mig dels telèfons que sonen, els papers que circulen, el treball de deu anys que ha aguantat fins ara, sense la menor rebel·lió, malgrat la tensió. Mentre ha desplegat el paper rosa, la immutable mostra de la constància femenina. Llegeix: si la poesia aspira a la perfecció, les meves paraules tan sol aspiren a desitjar-te que tinguis un bon matí".
En Xavier rellegeix la nota moltes vegades, no perquè l'interessin especialment les paraules de Clara, qui, per molt simpàtica que sigui ha deixat de sorprendre'l, sinó per una paraula, una paraula que llegeix per primer cop de veritat a la seva vida adreçada a ell: "poesia". En altres temps, per suposat, s'hagués rigut, segur, la paraula l'hagués caigut com una bufonada. Però ara, al contrari, la paladeja com si fos a omplir quelcom, com si definirà allò indefinible, ho inefable d'un desig en busca d'una formulació. Aquesta paraula li convé, li agrada. El sent bé, com quan rellisca per la neu.
Per casualitat no ha estat pensant des d'aquest matí en Iriana?. Aquest cop se'l deu a Miguel " el més enllà de la paraula"... com no ho havia vist?. És allò que tanca la paraula "poesia" aquella perfecció, ho més gran en tot, en amistat, en tendresa, en idealització, en... Xavier es torna fins a Miguel, l'home profeta.
6.-