LA DONA DE BLAU (3)


Un dia, mentre hi és a la sortida de l'escola, per recollir a la filla, recolzat a la porta del cotxe, i s'entendrí davant totes aquestes boques àvides d'empastifar-se de xocolata i caramels, adverteix a l'altre costat del carrer, la silueta d'un home aparentment ocupat per la mateixa imatge. Al mirar-lo més detingudament, impressionat per l'expressió seriosa del seu rostre, reconeix al jove de la plaça dels dragons. No sap perquè però aquesta coincidència el commou. És veritat, és el primer cop des de fa dies que comparteix quelcom amb algú, i precisament amb algú desconegut: un moment privilegiat, el de gaudir dels nens, que no li interessa a ningú més que als mateixos nens, aquesta recompensa que atura el temps de les llaminadures, un moment perfectament indiferent, en qualsevol cas inútil per a la marxa del món. El jove seriós també l'ha vist. Li ha reconegut? Segur, perquè aixeca la mà, molt a poc a poc, com si volgués prolongar, solemnitzar aquest instant, i després desapareix.
Aquesta nit, al ficar-se al llit, Xavier se sent de veritat especial. A partir d'ara ja no hi estarà sol per gaudir de la inutilitat. En la vorera de davant, des d'una finestra semblant a la seva, altre testimoni, altre figurant com ell, assisteix amb la mateixa tranquil·litat a l'espectacle reservat del món. Contempla silenciós la meravella de les estrelles. Mai les ha demanat res a les estrelles, mai ha expressat cap desig. Què més podria demanar que la seva bellesa, que la sensació que té d'estar en contacte amb el tot, amb l'univers obert envers l'infinit. En la tranquil·litat d'aquesta vetllada de contemplació se'n adona que tot allò que abans havia desitjat perd tot el seu valor.
Torna a recordar la plaça que li ha donat la seva primera lliçó de vacuïtat i, al mateix temps, de modèstia apassionada, la plaça que pot existir tant amb ell en l'escena com sense ell per complert, per què el fet de què hi sigui o no en el banc no canviarà en absolut la tendresa de la nena de blanc i blau, ni el verdor del mantell de gespa damunt la sorra rosàcia.
11.-

En Xavier es diu que la nena, la mainadera amb la revista, el jove seriós i ara ell pertanyent al mateix gènere humà. Els quatre són reemplaçables. Xavier és reemplaçable... La paraula li diverteix: contradiu exactament les que li va dir en Pep el dia que Xavier va trucar per telèfon a l'empresa per anunciar que no tornaria més. En Pep, després de tots els arguments, desanimat per la tossudesa del seu company, li va dir a crits:
- Però, Xavier, tens que tornar! Saps molt bé que ets irreemplaçable a l'empresa!
Mentre es prepara per anar a dormir, en l'aire perfumat per un té amb menta que es prenc al llit escolant música, no pot evitar pensar amb afecte amb el seu entranyable amic, que s'ha quedat allà, a l'altra vorera del riu que Xavier ha travessat tan fàcilment que ni tan sols té molt de mèrit. Haurà d'escriure'l i explicar...
La nit és calorosa. Es rellisca envers el somni amb un balanceig sua de cos i ànima.
Que alegria! Elena ha arribat en el millor moment, entre el silenci de la nit i l'hora dels somnis, en el moment en què la llum de la nit comença a il·luminar les finestres de la casa amb una capa prima de color romàntic, en l'instant delicat en què Xavier intenta plasmar en un quadern la poesia d'un pensament especialment subtil que només es troba, a determinades hores de la nit: "escriure't i no oblidar-te, el meu enemic íntim és l'amor".
El timbre suau i inesperat no deixa lloc a dubtes: és Elena plantada en el replà amb una ampolla de cava en una mà, la maleta i la bossa en l'altra, massa carregada com per trobar les claus; candida i picardiosa, amb ganes d'entrar, es veu, malgrat el pes, que vol abraçar a Xavier.
- No es pot dir que utilitzis molt el telèfon que et vaig regalar! - exclama Xavier tancant la porta de casa.
La lluminositat que regala la nit al menjador amb les finestres obertes, però, sobre tot, un aire càlid i estrany sorprenen a Elena.
- Però, que passa? - pregunta Elena, mentre es treu la jaqueta i ho examina amb atenció especial.
12.-

Aquest cop, Xavier sent. La seva perspicàcia de filòsof medieval i el seu esperit poètic fan que tot li sembli de cop: una consciència activa, una afirmació i, en definitiva, una elecció: Elena.
Elena sospira se'l mira i, amb la millor tranquil·litat tanca les finestres, encén una petita llum abans de seure al sofà amb expressió de satisfacció, malgrat la fatiga del viatge.
En Xavier, sense dir paraula, se seu en la butaca de pell marró, davant el gran sofà i, obre l'ampolla de cava. El tap bota amb un soroll alegre, soroll de petard encès.
Els dos es miren durant una estona, ningú necessita parlar, les seves mirades dialoguen entre ells.
Els efluvis del cava provoquen al joc. Elena pensa que per al seu marit deu haver estat difícil, per això trenca el silenci, amb molta dolcesa, per dir-li que l'ha trobat molt a faltar. És evident que Elena sap la forma exacta d'apropar-se'l.
Elena mira com bombolleja el líquid daurat en les copes de cristall de bohèmia, en una atmosfera estranya, on sent com el seu estimat espòs la mira amb tendresa i quelcom més... Està segura de què aquest cop no vol tombar-la al sofà, de cop, intueix una altra cosa, una química peculiar amb un compost novell.
- Com està, el meu estimat marit? - li pregunta de la manera més entendridora després d'un glop de cava, que li recorda que no ha begut gens des de què va marxar de casa.
Xavier, content pel possessiu, se seu al sofà, al costat de l'Elena.
- No et pots imaginar com t'he enyorat - respon acaronant-li la cara i els cabells.
L'Elena atreu a en Xavier envers ella i li dóna un petó als llavis, amb la suavitat que només una dona enamorada pot transmetre. L'Elena beu un glop de cava sense deixar d'acaronar-li; pensa en totes les bogeries a les que s'han lliurat els dos sobre el sofà i sobre l'hamaca d'IKEA. Les imatges de proeses eròtiques dels dos que li venen al seu cap tenen en la seva memòria el color viu de les fotos digitals d'un àlbum d'estiu. I ja sent com comença a perdre's en la imaginació d'una nova heroica del desenfrenament, però quelcom la reté. És ell?.
13.-

L'Elena percep cert orgull de què els hagin agradat aquests frenesís d'amor, però en aquest moment li atrau molt més la idea de sentir que l'estremeix sense parlar, escarritxant-la, coneixent-la en la seva manera de ser, en allò més profund... i sense perdre el control, Xavier la descobreix i l'esgarrifa. Tanca els ulls mentre enfonsa els dits en el cabells del seu marit, infinitament meravellada d'experimentar que tanta tendresa pot provocar-li un ample ventall d'emocions que la satisfan. Ho sap, quelcom en Xavier ha canviat, potser ha deixat sortir al seu home sensible, l'invencible potencia de tota aquesta dolcesa imprevisible.
La meva fada! - diu amb una riallada.
S'apropa, agafa la cara de l'Elena, com la cura d'aquells objectes que no volem trencar i, la besa amb molta delicadesa.
- Vols acabar el cava? - li pregunta a l'Elena, que ha tornat a trobar la seva ànima i la seva presència de cos, perquè està allà, plenament, llançada damunt el sofà, mirant a un nou Xavier des del silenci del seu cor.
Ell s'aixeca.
Vols venir al llit? - li pregunta amb molta gana, doncs no hi ha res que desitgi més que viure una acariciadora nit d'amor. El rostre d'en Xavier és relaxat: està pletòric. Xavier continua acaronant molt suaument a Elena, tots dos tremolen. L'aixeca de volada del sofà i la porta cap al llit. Llavors actua, s'aproxima molt, moltísim i....
Que estranya sensació d'unitat com si els seus cossos, sense tocar-se, ja foren una sola pell. Extraviat en la contemplació del cos de l'Elena i del seu rostre abandonat a un somriure complaent, veu la seva ànima, doncs a la imatge que tenen en davant els seus ulls veu reunides les qualitats de l'ànima: ingenuïtat, sinceritat, lleugeresa, puresa, immortalitat...
L'Elena, es gira i el mira.
- Veus aquells paper amuntegats?.
L'Elena, desconcertada, no diu res.
- Doncs bé, prossegueix en Xavier - t'he de dir un secret: - m'agraden, els estimo. La besa als llavis.
14.-

L'Elena tanca els ulls amb el cor obert, ara compren, el descobriment d'aquesta tendresa. En Xavier s'aixeca del llit. Surt al menjador, obre de nou les finestres i neteja les copes de cava. Puja a la golfa per escriure. Està més inspirat que ahir, doncs té un fascinant gust a llibertat.

" Si des d'un núvol ara arribarà una fada,
i baixarà fins aquí,
el soroll del meu cor m'ensordiria."

L'art d'escriure d'amagat ja no té secrets per a en Xavier. Inclús s'ha convertit en la seva prioritat. Gràcies a la seva sensibilitat rescatada, que li permet desaparèixer en els fulls, confondre's amb les paraules, gràcies a aquesta forma especial de viure la seva vida, seguint les pistes d'un follet, examinant les sensacions que apareixen, amb un suau balanceig de la seva consciència, pot permetre's el luxe d'anar i venir entre la boiga de la casa tan tranquil·lament com si fos transparent.
A vegades la gent el frega. Ell percep els seus aromes d'amagat, distints segons el moment del dia, segons si estan inquiets o relaxats. També els escolta parlar i penetra en les seves vides per microscòpiques bretxes de la seva intimitat. Hi ha cops, amagat en un portal, com qui se seu en mig de l'herba per escoltar vibrar a mils de petits éssers ocults, posa orella, vigila amb atenció al seu voltant i es converteix en testimoni invisible de munts d'aventures que fins ara se'l fugien. Tots aquests esdeveniments, aquestes petites històries, li agraden. Són el seu menjar quotidià, una de les musiques de la seva existència. Amb allò que ha vist i escoltat composa i recomposa hores senceres durant la nit. Els fragments de paraules, d'imatges rapinyades per aquí i per allà acaben convertint-se en melodies plasmades en els seus estimats papers amuntegats.
Amb allò que va veure i va escoltar per la nit, per exemple podria escriure una escena.
15.-

Comentaris