VOLAR COMETES

Volia créixer, ser gran i sense adonar-me ja no va ser necessari que li agafés d'amagat a la mare les seves coses: el pintallavis, les cremes, els perfums, les sabates, les bosses...
Arriba un dia en què deixem de volar cometes, peguem amb força el cap al cos, i comencem a omplir-nos d'obligacions i responsabilitats, d'objectes i materialitats. Després hauran de passar anys per a què un dia, quan el blanc dels cabells ja formi part del nostre mirall, ens preguntem de què hem omplert els nostres somnis. Deixem de creure que tot és possible, que jugar i riure només pertanyen al regne de la infància, que els sentiments són una carrega pesada, que..., i així, de mica en mica, sense adonar-nos anem perdent pel camí la brillantor dels ulls, el somriure dels llavis, la capacitat d'inventar, i ens cobrim amb la insensibilitat, la fredor, el desafecte, i oblidem a aquelles petites persones que un dia van voler volar cometes.