UNA CARTA

Estimat ..., enyorat...,

Druna, l'estrella de la decisió i del desig, em mira brillant des del cel, i tu, amic del silenci, em mirés encuriosit des d'algun lloc de l'univers, i tots dos m'acompanyeu dissimuladament en aquesta acalorada nit d'estiu.
A vegades, algun dia, alguna nit, com aquesta, quan el teu record m'assalta com una espurna inesperada, penso que m'agradaria fer quelcom gran o petit, no ho sé, que captés, per fi, la teva atenció. De moment, no sé com fer-ho, ni tampoc em sorgeix cap idea supraoriginal. Només tinc una, i per cert molt utilitzada: escriure't!, de manera que t'escric, un cop més.

Ho faig perquè no puc oblidar-te i perquè m'il.lusiono pensant que les meves cartes arriben a tu i perquè m'agrada aquesta forma idealitzada d'estimar-te. Sí, el temps passa, i no puc arraconar-te, has fet que et convertís en paraules, i no vull perdre la creativitat que em provoca el teu silenci, la teva absència. El teu misteri m'anima a continuar escrivint. Escriure per a una quimèrica il.lusió? Sí, perquè és una creació que em permet deixar-me anar, que em permet viure a la caça de papallones de colores i poemes d'amor. La creativitat, que tu m'infons, carrega el meu desig platònic (Plató: " al contacte de l'amor tot el món es torna poeta).

El teu silenci m'acompanya, s'ha convertit en el meu amic, en el meu alitat. Perquè encara que no sàpiga on ets, sé que hi vius en algun lloc, sense comptar l'adreça de la meva memòria. A vegades tinc l'estranya sensació que som pantalles fantasmes que ens oculten l'una a l'altra, i potser sense saber-lo, encara que pugui existir una boira entre nosaltres, tu hi ets darrere d'ella. Sí, sempre he tingut la impressió de sentir una presència oculta que m'envolta. D'una manera o d'una altra, la veritat és que necessito creure que si jo encara escric és perquè, des d'algun indret, em llegeixes. I això dóna vida a les meves paraules, a les meves cartes.

També m'anima, la força de creure que no ha estat un temps improductiu, i això m'ha mogut a continuar endavant; sempre m'ha agradat pensar que les paraules poden ser com ocells que volen, i que saben a quin lloc han d'arribar.
Estimat..., diuen que la gent es mor del tot quan els esborrem de la memòria, per això, jo no vull deixar d'escriure't perquè vull que continués vivint encara que sigui en el meu món imaginari i abrigat dins del meu cor.

Rep una forta abraçada de la teva amiga del mirall: Ana