LA DONA DE BLAU (4)

Tornava a casa de comprar la premsa, desapercebut entre la gent, quan una parella jove, poc discreta, es va detenir a la seva alçada. Estaven barallant-se.
Ell, alt, enutjós, repetia:
- perquè ho vas fer? No devies fer-lo!
Ella, prima, amb aire de dona malenconiosa, gemegava:
- El tenia que fer! No tenia elecció!
Discutien aturats en la vorera. En Xavier estava de peu contra el mur, entre els dos. Hagués pogut tocar-los. Hagués pogut posar la mà damunt l'espatlla de l'home per assossegar-lo o damunt el braç de la dona per ajudar-la.
En Xavier es recorda del silenci i del temps que va durar. Esperava atent a què l'escena es desenvolupés.
Va veure el pit petit de la dona aixecant-se sota l'agitació d'un sanglot que va acabar per trencar el silenci amb aquesta frase:
- Ho vaig fer per mi!.
Darrera un nou silenci, ell va aixecar el seu braç envers la dona i la va abraçar apassionadament. En Xavier recorda el petó, excitant i emocionant, tan proper que fins va escolar el petit soroll de succió de les boques al fondre's. Després l'home i la dona es van allunyar, agafats. En quant Xavier, va aferrar amb forca el periòdic, li tremolaven les cames...
Al tornar a pensar en aquest encontre, amb el que té per fer moltes suposicions, variant les interpretacions fins l'infinit perquè li manca la clau del final: "allò que va fer la dona, que segons ell no devia fer-lo", en Xavier es pregunta si tot això no li estaria secretament destinat per qui sap quina casualitat o atzar, com un favor pel seu talent especial d'estar sense estar, un talent on descobreix també un apassionament inèdit. Veure sense ser vist... no és així com es gaudeix de les coses?, el carrer, la ciutat, les persones...
Bell, excèntric, loquaç de bon plaer amb els veïns i amb els coneguts, ho convertia tot en el seu domini personal, però al preu d'uns esforços continus que, de prompte, es dóna compte de ho esgotadors que eren.
16.-

Ara que ja no vol res més, ara que passa com una ombra silenciosa entre la gent, és tan lliure que se sent invencible. Viu la seva vida d'incògnit, magníficament serè.
Fa una estona, quan va anar a comprar el periòdic, el botiguer el va examinar amb atenció mentre li donava el canvi. En Xavier és va a donar que estava a punt de comentar-li quelcom... Però en Xavier va desaparèixer en l'aire deixant-lo amb la curiositat enlairada, encara riu mentre encén un cigarret i mira la finestra d'endavant, per si està aquell jove seriós.
Comença a buscar-lo a partir de la tarda després de la migdiada. Li agradaria molt contemplar les coses altre cop amb ell, enfonsar-se en el buit. Li agradaria molt que el jove seriós dibuixés un somriure al seus llavis.
Apaga el cigarret. No hi ha cap moviment darrera la finestra d'enfront, els llums resten apagats. Ell no està allà. Sona el telèfon. És Elena, li truca per dir-li que arribarà més tard i que s'encarregui de preparar quelcom de sopar doncs ella vindrà cansada.
Puja a la golfa, afluixa un somriure de nen. No hi ha una mica de maldat en aquest somriure encisador. Riu perquè acaba de donar-se compta d'una cosa: un jove seriós que no sap mirar la vida, simplement perquè encara és jove.
En Xavier s'inclina davant el paper, el full en blanc. La inspiració, creix. Hi ha que dir que li xiuxiueig. El parla, el mima. A més hi ha altres elements que també se'l han afegit, no només la inspiració sinó també una harmonia en el fons del seu cor que fa que les paraules s'apropin amb certa delicadesa, de manera reservada van deixant-se relliscar sota el full.
Posseeix alguna mena de creativitat. Aquells petits follets que resten acomodats a les habitacions del seu cap fan que cada matí tregui a la llum, ho millor de si mateix, amb la punta dels dits. Sent tendresa per aquelles paraules espargides com flors en un jardí. El Xavier amb complicitat somriu al paper, que l’escriu de la forma que en sap l'història que vol expressar. Somriu al matí que ja està allà.
17.-