PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

19 de gener 2012

PARÈNTESIS EN BLANC



Li havia dit que no cent vegades i una , però en Flavio insistia i insistia cent i dos vegades més. En Flavio és molt pesat. Així que al final va aconseguir que li acompanyés a un d’aquells creuers que fan per solters a un recorregut pel Mediterrani. La veritat és que des de què m’havia separat la meva vida social havia quedat bastant minvada, però allà estava el meu amic salvant-me del meu desert personal.
El dia que varem embarcar-nos semblava que s’havien posat d’acord tots els fenòmens meteorològics, i vaig rumiar si allò no seria un mal auguri però en un segon com sorgida del no res va aparèixer davant els meus ulls una deessa tan bella, que tots els pensaments dolents es van esborrar de cop.
Al dia següent Rebeca es va adreçar a mi preguntant-me no sé que cosa i ens varem presentar. Portava un biquini de mides petites i colors barrejats que hauria fet ressuscitar a més d’un mort, i a partir d’aquell moment varem començar a intimar; per cert tinc que dir que el meu amic Flavio, que sempre s’havia considerat un gran seductor, semblava una mica molest pel fet que Rebeca s’hagués fixat en mi.
Després tot va ocórrer massa de presa. Em vaig despertar amb molt malt de cap, tot em donava voltes i, vaig veure que estava estirat a sorra. A l’intentar incorporar-me vaig sentir dolor a la cama dreta i em va costar aixecar-me però al final ho vaig aconseguir. Al mirar al meu voltant vaig veure el cos estès d’en Flavio que semblava més mort que viu. En lloc de llançar-me per veure quin era realment el seu estat vaig pensar que seria una mala jugada si no despertava i l’havia de fer el boca a boca. De sobte en Flavio va començar a tossir i jo a respirar. Vaig intentar lligar pensaments però cap seqüència lògica i racional em portava a fer-me una idea de què havia pogut passar. No recordava res i un parèntesis en blanc es va obrir a la meva memòria. Així que allà estàvem perduts a una illa deserta el meu amic Flavio i jo, el meu rellotget de butxaca aturat i un petit encenedor que duia el nom de Rebeca. Qui era Rebeca?

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home

 
contador de visitas
contador de visitas