ADÉU COMPANY MANOLO

Adéu company Manolo, Gener. Arrenca amb l’obscuritat de les ombres. La mort és un rostre on els ulls són el reflex d’un món apagat. La foscor tenyeix de negre l’aire de la vida i tot es torna quiet. La mort passant a través de tot, temps, amics, coneguts, companys, familiars, dies, objectes, paraules, silenciant minuts, emmudint segons. I allà enganxades a les portes de l’armari les postals que em porten el seu record viu, els seus petits detalls: dos postals de la Xina, tres de l’Havana. I són elles les que em parlen des del silenci, de la seva militància socialista, dels anys compartits. La teva mort, company Manolo, ha estat un apagar-se d’una altra llum socialista. Y jo aquí, envoltada de petites paraules, ferida de tristesa, acomiadant-me de tu. Cada dia ho tinc més clar no hauríem d’esperar a l’hora dels difunts, per desvetllar dins d’una sala freda, tot ho bo d’una persona; hauríem de mirar una mica amb més profunditat la vida, el nostre entorn, les persones que estimem, amb les que treballen, amb les que compartim ideologia, i veure amb més claredat on es troba el camí del bé, de l’amor, de l’honestedat per fer que el món sigui un lloc més digne i més just. Som fràgils i passatgers. Gener. Fred i mort. Els dits s’omplen de paraules amb vells records, i et veig en un dinar a Sitges i en un sopar a Tarragona i, et veig en assemblees, en congressos, en conferències alçant les teves idees, exposant les teves ponències, estimant la teva ideologia socialista. Ara ja no hi hauran debats, ni converses, ni controvèrsies, ni lligams, ja no hi haurà música ni pertinència. Només la immortalitat fosca d’un cel embellit per un blau mar ple de roses vermelles. Badalona, 2 de gener de 2015

Comentaris