PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

26 de gener 2015

IRONIES QUOTIDIANES


IRONIES QUOTIDIANES

És dijous. Estic asseguda a una taula del cafè Aràbic. Mentre espero que el cambrer em porti un cafè ben calent observo la taula: es rodona, de fusta antiga i de color vermell; damunt la taula hi ha un cristall prim, de manera que entre la taula i el cristall resta una petita obertura on algú ha ficat una nota que diu “malgrat aspirar a l’infinit, l’home està condemnat a la pols”. 

El cambrer em porta el cafè. Agafo el periòdic de la prestatgeria destina a premsa. Sempre que vinc a la cafeteria m’agrada mirar el diari. Avui una de les noticies que apareixen a la portada és la mort del rei Abdal.lah de l’Aràbia Saudita: “un dels països que exporta més petroli del món, s’ha quedat sense el seu monarca”. De cop els meus ulls es disparen de la pàgina del diari a la nota del mirall, i penso “malgrat totes les riqueses del món, l’home està condemnat al pols”.

La porta de l’establiment s’obre, i un fred concentrat i pur em maquilla la cara. Darrera el fred, un home. Alço els ulls i el miro. Reconec que l’estrany em crida l’atenció; la bellesa greu dels seus trets; els cabells avalotats i uns ulls blaus que fixen la mirada més enllà de l’infinit. Al meu voltant comença a flotar un cert rebombori, sembla que l’home és conegut. I em pregunto: - serà un actor?, Serà un polític? El miro de reüll intentant esbrinar qui ets, i m’enxampa. Em fa l’ullet. Damunt el negre líquid un interrogant inesperat:- per què aquest abrasador desig? 

Un crit de sorpresa em fa girar el cap. Una dona sense cap mena de poesia als llavis, amb un mòbil color poma li demana fer-se un selfie amb ell. Ningú veu com l’home es va transformant en serp de cascavell i es va entortolligant al coll de la dona amb la intenció d’enverinar-la. Menys mal que la porta de l’establiment s’ha obert i s’ha trencat el malefici. L’home s’ha pres la beguda de cop i ha deixat unes quantes monedes damunt el mostrador. La dona molt contenta ha volgut ensenyar-nos la fotografia dient-nos tota emocionada que es tractava d’un actor molt conegut. Quan la dona ha buscat la fotografia a la carpeta de galeria, la foto no hi era, i de cop he pensat: “malgrat totes les virtualitats del món, l’home està condemnat ha espifiar-la”.

Torno a submergir-me a la lectura del diari, la situació d’inestabilitat del país em preocupa. Les trames de corrupció econòmica i urbanística no s’aturen, mentre que la situació social va empitjorant a passos agegantats. Els actes de violència a Paris han fet que la por s’instal•li dins la nostra convivència. Miro el temps per la finestra. Plovisqueja. El paisatge ciutadà sembla adormit en braços del silenci. 

En sortir del cafè sento el meu nom. Em giro i veig a la meva tia Julià. Porta una gavardina de color beige, pantalons de pana i ulleres Dolce Gabbana. La meva tieta és una mena de Sherlock Holmes en versió feminista, dona observadora i amb sentit de l’humor, li agrada utilitzar el raonament deductiu per trobar resposta a les seves conjetures. La trobo una mica alterada i m’explica que es deu a què s’ha trobat, fa cint minuts, amb la seva amiga Aurora, una autèntica serp de cascavell. Una rialleta picarona se’n ve als llavis, i li informo que “malgrat totes les serps femenines del món, Eva sempre serà descendent d’una costella”. 

Badalona, 26 de gener de 2015

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home

 
contador de visitas
contador de visitas