PARAULES AMB AROMA
Paraules amb aroma,
És dijous. Mentre la gent desapareix amb les seves
obligacions, uns a la feina i altres intentant trobar-la, jo cerco la manera de
presentar-me a tu. Entro, al cafè Aràbic, a primera hora del matí, amb la
lentitud enganxada al rellotge i el fred encadenat a les butxaques. Hivern
estiuenc. Oloro el cafè i el seu màgic aroma, i decideixo que al llarg
d’aquestes setmanes intentaré perfumar la paraula escrita per a què recreí altres
móns, altres laberints; per a què pugui traslladar-te, a través d’un fil
invisible, algun somriure, alguna llàgrima, alguna pregunta, algun interès.
L’emoció del sentiment, l’interrogant inesperat, l’alegria pel descobriment o
l’aroma èpic dels grecs.
Serà un aroma distint, a vegades profund, altres
juganer, altres incisiu, altres lleuger. Un aroma que et porti records de la
infantesa: la nina descolorida o la pilota de drap. El bafor dels primers petons
amb sabor a mel. L’essència densa dels amics enyorats. L’olor salvatge dels
llibres de romances o de cavalleries. El perfum fresc de la brisa del mar, la
fragància humil de les paraules, bàlsam inconscient de nocturnitat. L’aroma de
la paraula viva per parlar dels dubtes existencials, per descriure la fugacitat
que envolta la realitat, per enraonar de deliris i de cordures, per conquerir
la soledat, per ficar-se en altres vides, per millorar en l’escriptura, per
mirar cara a cara a la mort i enfortir-nos amb l’amor.
Ara escric aquestes ratlles asseguda davant una
taula rodona de fusta antiga. El cambrer em porta la tassa ben calenta. Miro
per la finestra, el sol de l’hivern es cola per les fulles de les palmeres, la
paraula inquieta intentant fugir de la pàgina blanca per ascendir als teus ulls,
i traslladar-te somriures trencades; ancians abandonats d’il·lusions; polítics
artificials; nens amb l’ànima desnodrida; obrers sense nòmina ni obra;
medicaments trastocats; malalts angoixats i cansats; dependències amputades. Quin
fred afora, lector/a, quanta aflicció en aquesta societat de marbre i gel. Observo
per la finestra, la soledat de la gent, les passes desolades, la tristesa
virtual o real; l’atur, les hipoteques, el copagament, els atemptats, la
violència de gènere, la corrupció, la por, la deshonestedat, les injustícies.
Miro per la finestra amb el nas obstruïts per tantes fetideses, i penso que m’agradaria
olorar a un jove que no tingués que marxar del país; o a un ancià que l’han
tornat les preferents; o a una parella que l’han retornat el seu pis; o a un
nen que riu amb la boca plena de xocolata; o a una dona que torna a creure en
si mateixa. Aromes que solidaritzin el món. Un llarg aroma a solidaritat.
L’olor tendre de la infantesa, l’olor d’un llibre de poemes, la fragància d’una
personalitat honesta. Aromes nets, profunds, agradables i suggerents. Olors que
millorin el món.
Sigui com sigui, nota a nota, paraula a paraula, vaig
perfumant les idees, i resto a l’espera que la màgia egípcia dels antics aromes
ens torni de nou apropar. Gràcies.
Badalona, 15 de gener de 2015
Comentaris