PARAULES AMB AROMA

Tinc una planta i l'acabo de batejar amb el nom d'Aroma. El seu perfum embriaga de tal forma que les hores es desdibuixen en un temps, on les agulles del rellotge marquen minuts inexistents. Les seves fulles desprenen energies que no es deixen veure però que impregnen l'espai de poesia. Aroma és menta, aroma és amistat.

01 d’abril 2015

EL RELLOTGE

El rellotge,

Comprovo que les persianes estan baixades i les finestres ben tancades; l’aigua, la llum, el gas, tot ben tancat i ben apagat. Recull de sota la taula del menjador una imatge, que sembla ser que se’n van caure l’altre dia del llibre de fotografies. L’agafo i la miro amb una certa distància. Tot passa de llarg en aquesta vida.

Abans de marxar entro a la habitació, les parets d’un blanc nevat; els ulls intrèpids lleugers cerquen la prestatgeria dels àlbums de fotografies. Agafo l’àlbum. L’àlbum blanc, el blanc promès, el blanc de la fidelitat. L’obro. I miro la fotografia. A la foto ja no hi és, el seu cos s’ha esborrat, hi veig amb nitidesa el blau del cel, el blanc dels núvols, els nuvis resplendents i il·lusionats, els amics llançant els alegres confetis, i el fotògraf a punt de llançar un moment a l’eternitat.

Camino cap a la porta quan, de sobte, hi penso. Torno enrere i arribo fins el joier, aixeco la tapa de la caixa i el trobo ficat a un raconet, tot ell silenciós i arronsat: el rellotge, amb la seva inscripció. Dubto un moment si posar-me’l, miro la caixa, plena, amb el seu soroll tic-tac-tic-tac. Finalment decideixo baixar la tapa i deixar-lo al seu lloc, allà, arraconat a la seva paret de cartró. Quina llàstima que el rellotge cegués la vàlua d’altres joies. Tanco la caixa. Tanco la llum de l’habitació i la veu dels records.

Tanco el pany de la porta amb dues voltes i mitja, i fico la clau a la bossa. Surto al carrer i l’aire fred em reconforta. Em poso els auriculars; escolto “La vida loca” de Carlos Céspedes. No puc evitar somriure. Aspiro a fons i l’aire em porta l’aroma de mar, l’aroma dels somnis, l’aroma familiar; i una vella dita: “que res en aquesta vida, ni ningú en aquesta vida, t’enceguin”. Fa un dia genial de principis de primavera. La bossa em rellisca de l’espatlla, la torno a posar al seu lloc, i enfilo camí avall fins arribar a la porta de la realitat.


Badalona, 1 d’abril de 2015 

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home

 
contador de visitas
contador de visitas