EL RELLOTGE

El rellotge,

Comprovo que les persianes estan baixades i les finestres ben tancades; l’aigua, la llum, el gas, tot ben tancat i ben apagat. Recull de sota la taula del menjador una imatge, que sembla ser que se’n van caure l’altre dia del llibre de fotografies. L’agafo i la miro amb una certa distància. Tot passa de llarg en aquesta vida.

Abans de marxar entro a la habitació, les parets d’un blanc nevat; els ulls intrèpids lleugers cerquen la prestatgeria dels àlbums de fotografies. Agafo l’àlbum. L’àlbum blanc, el blanc promès, el blanc de la fidelitat. L’obro. I miro la fotografia. A la foto ja no hi és, el seu cos s’ha esborrat, hi veig amb nitidesa el blau del cel, el blanc dels núvols, els nuvis resplendents i il·lusionats, els amics llançant els alegres confetis, i el fotògraf a punt de llançar un moment a l’eternitat.

Camino cap a la porta quan, de sobte, hi penso. Torno enrere i arribo fins el joier, aixeco la tapa de la caixa i el trobo ficat a un raconet, tot ell silenciós i arronsat: el rellotge, amb la seva inscripció. Dubto un moment si posar-me’l, miro la caixa, plena, amb el seu soroll tic-tac-tic-tac. Finalment decideixo baixar la tapa i deixar-lo al seu lloc, allà, arraconat a la seva paret de cartró. Quina llàstima que el rellotge cegués la vàlua d’altres joies. Tanco la caixa. Tanco la llum de l’habitació i la veu dels records.

Tanco el pany de la porta amb dues voltes i mitja, i fico la clau a la bossa. Surto al carrer i l’aire fred em reconforta. Em poso els auriculars; escolto “La vida loca” de Carlos Céspedes. No puc evitar somriure. Aspiro a fons i l’aire em porta l’aroma de mar, l’aroma dels somnis, l’aroma familiar; i una vella dita: “que res en aquesta vida, ni ningú en aquesta vida, t’enceguin”. Fa un dia genial de principis de primavera. La bossa em rellisca de l’espatlla, la torno a posar al seu lloc, i enfilo camí avall fins arribar a la porta de la realitat.

Badalona, 1 d’abril de 2015