LA VEU

La veu,

Per no cridar-te. Per no cridar-te ofego la meva veu en els sorolls constants de la quotidianitat, la transformo en paraules que tenen el poder d’escriure allò que ella vol amagar. La faig parlar per entrenir-la. La faig dir que la primavera destapa les flors, que el sol pinta la pell de canella, que els trens no arriben enlloc, que tots els matins desperto d’un somni que no reconec, que aquest estiu pintaré la terrassa de groc, que tinc que llegir l’últim llibre de Xavier Bosch, que hi ha dies que passen buits, i que vull ballar fins que el dia llanci el pijama de nit.

Per no cridar-te em mossego els llavis, estrenyo els punys, tanco les mans.

Per no cridar-te tanco els ulls.

Per no cridar-te corro per camins que m’allunyen de tu.

Intento oblidar-me del teu nom perquè tinc por de cridar-lo en somnis i que el vent el porti fins a les teves oïdes i tu a l’escoltar-lo, somriguis pensant que encara em recordo de tu.

El món és rodó i poderós, i quan es mou em porta la teva veu. La nit es fa veu. La nit guanya la seva foscor i la teva veu em crida que ja has arribat. L’escolto acariciant-me la comissura dels llavis i dels pits rodons. La teva veu amb sabor de selva i aventura, de brossa i nocturnitat fertilitzant totes les cèl·lules del cos. La realitat s’embolcalla amb el somni, i el cor es converteix en el crit intacte del teu cos.

Badalona, 24 d’abril de 2015  

(M’engronxo en les teves cordes vocals)