LA VEU D'UN HOME



És de nit, dos quart de dotze, el rellotge de les responsabilitats diürnes s'ha aturat, comença el temps dels deures amb mi mateix. Dono pas a una quietud, que m'ofereix la possibilitat de poder avaluar, amb serenor, els esdeveniments dels quals he estat protagonista durant la jornada. Vull involucrar-me en el silenci que m'ofereix la nit, per fer balanç d'aquells petits o grans detalls que m'han fet feliç o pel contrari petar de dents. Calladament rememoro, d'una banda, les converses que han fet emanar ho millor de mi, d'altra, recordo aquells diàlegs on les mirades no s'han trobat, i el so d'incisives paraules han tacat la meva pell i la meva ànima de foscor.
Diuen que és beneficiós aturar-se en els fets que no resulten gens plaents, per no deixar que els dimonis disfressin el camí de l'aprenentatge, i dels coneixements que ens fan créixer com persones millors, confonent les nostres vertaderes intencionalitats amb les d'altres. Són moments reposats, plens de calma, els que ens permeten continuar tenint confiança en els individus més enllà de les aparences quotidianes i prosseguir endavant, sabent emmarcar totes les impressions que rebem dins d'aquesta societat massa sorollosa, amb excés d'informació.
És, en moments d'harmonia, quan em despullo dels càrrecs diürns, dels sons i reclams de l'exterior, per escoltar amb pau els meus pensaments. Aquest ball íntim forma part d'un dels meus deures, els que tinc amb mi mateix i no puc amagar: purificar la ment en la penombra que em torna la meva pròpia mirada. Dialogar amb mi mateix, em permet apropar-me al meu buit, a les meves tenebres, al meu no res, i comprendre que en qualsevol moment aquest bell regal que és la vida em pot ser arrabassat: " la vida, tràfec incert en un horitzó difús de marcs en constant moviment, on tot pot acabar i començar de nou a cada instant, o finalitzar de cop, on l'única realitat indiscutible i definitiva és el son etern."
Una mirada serena que em permès no oblidar la meva delicada i feble naturalesa humana, i transcendir les circumstàncies deixant-les debilitades pel record d'una mà cordial, un somriure sincer, un gest honest, una intencionalitat neta, una paraula amable..., i confiant que mentre els individus despertem creient en aquesta alquímia, anirem transformant la partitura que balla de la desconfiança a la confiança, de l'esperança a l'alegria, de la incertesa a la creença, de la ruptura a les unions d'aquells que treballant junts s'afavoreixen mútuament en el desenvolupament estimulador, perquè com deia algú: ell era un petit llamp entre nits eternes, i començava a gaudir de poc temps per a què el tic-tac de les obligacions diürnes el tornés a uniformar.

Comentaris