PLOU

És diumenge. Plou. Els cristalls del finestral es taquen de llàgrimes cristal·lines que em duen un record desitjat: TU.
Recordar-te, pensar-te i escriure’t.
Omplir aquest full de totes les paraules relliscades al cristall, en la pluja, en aquesta gota d’aigua quina senzillesa i brevetat em posa suau, mirant-la des de darrera la finestra, en casa, pensant-te, sense que ningú em vegi.
Definir un instant, el moment precís del teu descobriment, el record, d’aquesta sensació de joia valuosa amagada dins del meu cor, una pòlvareda de felicitat que em treu una llàgrima es confon amb la gota d’aigua cristal·lina que es passeja per la finestra, i em neteja els ulls, les galtes, mentre em torno flor oberta pel record dels teus llavis, de la teva pell, de les carícies de les teves mans que em van treien una llàgrima de cristall, eixugant-me les paraules que sorgeixen del teu record, alienant-me des de dins cap en fora, sortint per una finestra imaginària que em porta, em trasllada a un univers quimèric on tu llegeixes les paraules que patinen per aquesta delicada finestra virtual.

Comentaris