UTÒPICA QUIMERA

És desitjable que al món hi hagin persones que necessiten dir coses, alçar la seva veu, o d'altres que, des d'un raconet més solitari, vulguin aprehendre el pensament a través de l'escriptura. També hi ha persones que volen anar més enllà i volen canviar el món a través de teoritzacions racionalitzades. Aquesta és una tasca fàcil; allò que és difícil, allò que ha de costar veritables esforços, és voler posar-ho a la pràctica, passar del pensament a l'acció; realitzar fets que ajudin a millorar la qualitat de vida dels altres.
El món és complicat. Alguns restaran en teoritzacions de com arribar a superhomes nietzschians, altres es dedicaran a l'estudi d'idees abstractes, altres viuran de petites promeses infantils, com preludis que van allargant la realització dels fets, per així evitar el seu pronunciament en veritables accions, restant en la seva infantil immaduresa.
El món, encara que a algú no li agradi, mai podrà ser perfecte, perquè sempre serà un reflex de la imperfecció humana; malauradament o afortunadament, els homes vàrem menjar la fruita prohibida. Abans de trobar-nos amb el món, ens trobaren amb nosaltres mateixos, amb els nostres complexos i les nostres neurosis. La fruita, en principi, ens l'haurien de continuar menjant, per ser més conscients de la nostra imperfecció. El primer que veiem davant nostre quan obrim els ulls és un altre ser humà, perquè arribar al món és arribar al món dels humans.
Sabem, és cert, que una persona tota sola no pot canviar el món, ens necessitem els uns i els altres. Una opinió pròpia, individualitzada, per ferma que sigui, sempre s'enriquirà amb l'intercanvi, amb la d'altres. Necessitem la força del conjunt per fer canvis que siguin generosos amb el món: difícilment una única acció farà voltar aquest món, que a vegades es mou irresponsablement, altres fanàticament.
L'home, la dona, l'home que se sent dona o el contrari, quina importància pot tenir això, quan del què es tracta és que tots sapiguem arribar a conèixer perquè només a través del coneixement sabrem allò que volem, allò que ens convé; podrem decidir, elegir, i per tant, ser responsables de la nostra llibertat d'acció assumint després el pes de les nostres actuacions.
La vida es va complicant, són els inconvenients de la reflexió i la llibertat. Un món on la intolerància condemna tot allò que no coneix, ha de voler algun dia que els seus habitants siguin més tolerants, que sàpiguen apreciar allò que és bo i almenys puguin començar a transformar el seu hàbitat més proper, el nostre gran o petit món. Solament quan ens adonem que millorant el nostre món podrem canviar el món, les peces del trencaclosques començaran a trobar el seu lloc. Quan conceptes com sentir, voler, desitjar, adquireixin el seu autèntic sentit, podrem començar a aixecar un món més plural, més ric, on les diferències no suposin ruptures, fronteres, sinó elements enriquidors d'un nou món en construcció. Un món on el sistema no deixi fora del seu engranatge, com deia algú, allò que sigui diferent, que els menys afavorits, els marginats, sentin que ells també tenen el seu paper.
En un món on la majoria es queixa de manca de temps, aturar-se és gaudir d'un luxe que molts diuen que no es poden permetre. Aturar-se per escoltar, per badar, per gaudir, per sentir, i fins i tot, per què no, aturar-se per imaginar que algun dia apareixeran éssers – que ningú pensi en extraterrestres- rics d'esperit que s'adonaran que el millor treball, el millor invent humà, encara resta sense fer, éssers que creuran que treballar per la seva millora, pel seu propi coneixement, per la millora del seu projecte més creatiu, la seva vida finita, no serà una utòpica quimera.