ENTRE TEMPS

Plou. El cel està fosc, ja no s'aclarirà, plou tot el matí i probablement plourà tota la nit. El terra del carrer està mullat. La ciutat calla. A algú el cor li parla. El foc crema un cor arronsat, el foc escampa espurnes d'amor i la passió l'abraça amb imatges que la toquen i també l'abrasen; imatges que són la memòria d'algú que està lluny. La seva imatge té forces ocultes, té ulls que miren des d'alguna finestra dissimulada.
Interrogo al silenci i els seus llavis romanen tancats. Intento comprendre aquest llenguatge de codis no desxifrats. No crec que algun dia torni, poc abans de què les gotes de pluja deixin de passejar per la finestra, torno a rumiar l'esperança que algun cop la finestra s'obri. Plou.

Entre temps
acarono el teu rostre,

entre temps
escric el teu nom,

entre temps
recordo les teves paraules,

entre temps
invento mil probabilitats,

entre temps
sento com l'esperança
t'acosta de nou a mi.