POSTAL IMAGINÀRIA
Postal imaginària,
La sento respirar,
batejar, somriure. Camino per la ciutat, la trepitjo pas a pas. La meva ciutat és
per a mi, una ciutat estimada, amigable, familiar. Trobo i reconeix en cada passa
els llocs de la infància, la joventut i la maduresa. Passejo, compro una postal
en l’estanco del carrer Francesc Layret, i em sec en un dels cafès de la Rambla. Mirola Vila , el centre històric de
la ciutat. Contemplo els núvols, les palmeres i les ones del mar. Voldria edificar
la ciutat amb els meus pensaments, pedra sobre pedra, somni sobre somni. Em
faria arquitecta, constructora, estilista, pintora, dissenyadora, aprendria
tots els oficis, per construir la meva ciutat imaginària. Una ciutat que fos una
mica el reflex d’alguns dels meus desitjos urbanístics i personals. Col·locaria
l’estàtua visual del poeta Joan Brossa, com si fos el cartel publicitari de la
ciutat, per donar als nouvinguts i als ciutadans la sensació de què la ciutat
és una casa, una gran casa. Una casa de tots per viure i conviure segurs i
tranquils, per tancar les portes i les finestres, i descansar de totes les
fatigues i de tots els patiments. Els carrers i les vores serien amples com
braços oberts a la solidaritat i a la tolerància. La pintura de les parets, de
les persianes, dels balcons seria vermella com la meva ideologia. Els parcs
sostenibles, els jardins frondosos i les places amb belles fonts amb aigua viva
sortint de boques obertes a l’art i a la poesia. Una ciutat moderna, que mantingués
l’antic i la historia, amb empremtes medievals i romanes com les línies de la mà;
un passat present a les columnes de l’església, al reixat de la finestra, a les
profunditats del museu. Voldria la meva ciutat molt neta, plena de llum i
d’aire. Voldria jardins secrets, plens d’arbres alts i de flors acolorides, des
d’on un conjunt d’ocells avancés l’arribada de la primavera. Voldria que la
ciutat fos plena de nens i de jocs. Que l’aire que respirés la ciutat estigués
impregnat dels seus somriures, de les seves veus, de les seves fantasies. Una
ciutat ingènua i pura, educativa i participativa. Voldria submergir-me en les
aigües fredes del mar i dormir estirada sobre la sorra calenta. Creuar el pont
del petroli, aixecar les mans, volar ben alt com un estel i ballar com una
baldufa. I de prompte aterrar, córrer per la muntanya, trobar el Monestir de
Sant Jerònim, i perdre’m entre vinyes i horts. Respirar i continuar recorrent el
teixit ciutadà d’un costat a l’altre, del mar a la muntanya, de la muntanya al parc,
del parc al barri i del barri al carrer. Caminar la ciutat i imaginar-la.
Vaig deixar la
postal a la bústia de correus. En la postal vaig escriure: Moltes salutacions
des de Badalona.
Badalona, 10 de març de 2015
Comentaris