AMIC TEODOR

Vaig sentir un petit soroll a la porta. Algú volia entrar a l'Agrupació del PSC de Badalona; havia passat la finestra que et permet veure qui ets. Em vaig aixecar de la cadira, i vaig deixar per uns instants la tasca de l'ordinador per anar-lo a obrir. Era el senyor Teodor. Amb pas lent i reposat va entrar al despatx. El pes dels anys no passa indiferent a ningú. El temps implacable va fent camí. Li vaig oferir que segués. L'amic Teodor venia a pagar la seva quota de militant. Em va explicar que li hauria agradat venir abans, a començament d'anys com és habitual en ell, però que una malaltia havia estat l'obstacle que li havia impossibilitat fer la gestió. Va seure a la cadira, i amb ell també va reposar per una estona la seva biografia. Em va pagar la quota, li vaig posar els segells a la cartolina de l'any 2006 - això ja no es fa, són pocs els companys que resten amb aquestes formes antigues de pagament, la majoria ja resten tan sols a la nostra memòria. No hi havia ningú més a l'Agrupació, ell i jo, i suposo que amb la tranquil·litat que dóna la complicitat de sentir-se ben acollit, el senyor Teodor va començar a parlar i a recordar el seu passat, un passat que ja era molt més llarg que el seu futur, com deia l'altra nit l'estimat Felipe en un programa de TV, ja que el senyor Teodor, la setmana passada, em va explicar que havia complit 89 anys.
Va anar marxa enrere i va explicar-me que a causa de la guerra civil espanyola havia hagut de marxar a Rússia, un llarg viatge de penalitats viscudes. Malgrat tot allò dolent que va respirar, em digué que també va aprendre el valor de la disciplina i de ser una persona organitzada en la seva vida, de fer les coses amb cura i amb estimació, de fer-les ben fetes; em parlà de la importància dels vincles de l'amistat, del treball en equip i de saber fer el bé als altres, tot amb to suau i acompanyat per un lleuger moviment a les seves mans. Em sento com quan l'àvia m'asseia a la falda per explicar-me contes. El senyor Teodor, sense adonar-se'n, m'estava provocant emocions, m'estava ungint de tendresa el meu interior. Les meves emocions començaven a ballar, potser perquè mentre l'escoltava com em parlava tan plàcidament, una idea va creuar pel meu cap i em va fer pensar com devia ser viure quan saps que la teva maleta de viatge cada cop és més plena i aviat ja no s'hi podrà ficar res més.
Mentre jo m'espolsava aquests pensaments nostàlgics, el Teodor em continuava narrant fets personals i polítics: la seva afiliació al Partit Socialista, els seus ideals... Em va fer presents personatges del passat, Macià, Companys, altres que no vull mencionar, que van fer que Espanya visqués 40 fastigosos anys de foscor i tenebres, també va fer un salt al present i amb gran claredat em va parlar de persones actuals, però per damunt de tot allò que em deia, jo sentia que em parlava des del cor, amb la senzillesa dels seus ulls vidriosos. Em parlà de l'honestedat d'aquells que des de baix havien anat pujant fins a dalt estimant i treballant en el seu recorregut pel nostre Partit, també, però em mostrà un desacord total amb altres comportaments i tarannàs utilitzats per aquells que pujaven esglaons sense tenir en compte que no tots els mitjans són vàlids. Va arribar un moment àlgid on les seves tèbies paraules van fer que els nostres sentiments, sense proposar-nos-ho, es trobessin en la dansa de les llàgrimes socialistes. Els seus ulls i els meus ulls es van donar la mà.
El company Teodor, com d'altres que malauradament ja no són entre nosaltres, han estat persones anònimes que han anat aportant la seva col·laboració desinteressadament a la tasca del Partit Socialista.
Des d'aquestes petites ratlles, he volgut adreçar un record a aquests/-es amics/-gues, que des de presències anònimes han ajudat a desplegar els nostres valors i ideals socialistes.
Gràcies, senyor Teodor.