FELIÇ DIADA DE SANT JORDI: PARAULES I ROSES

"AMIRA

L'autocar estava ple de persones, ple de paquets i de somnis, impregnat d'ales i nostàlgies, d'ulls vidriosos i continguts; de futurs incerts. Cada cop el poble d'Amira restava més lluny però, més que el lloc on havia nascut, quedaven enrera les seves il·lusions.

"Mai més no tornaria a veure'l?"

Un germà del pare que feia vuit anys que havia marxat a una ciutat que li diuen Barcelona, amb l'ajuda d'altres familiars, havia aconseguit situar-se, més o menys bé econòmicament. Barcelona és una gran capital. Així ho explicava a les cartes que enviava omplint-li de somnis i castells el cap, fins que al final, el pare, va decidir que arriscarien la seva desgraciada vida per trobar una altra de millor.
Amira, des què va rebre la notícia, es va sentir contrariada. No volia marxar però sobretot no volia allunyar-se del Jalem, el seu amic més tendre. Va vessar llàgrimes de tristor com el mar dins d'un pou que no deixa anar la claror. Ella va intentar que la deixessin amb l'avia, però tot va resultar inútil. Així que un calorós dia d'agost van volar de Sefrou, un poble orfe, com ocells que cerquen l'oasi. A la seva memòria conservaria el record dels seus vespres embruixadors i de les seves màgiques llunes.
Primer l'autocar vell, després aquell insegur vaixell fins arribar a Cadis. Allà l'oncle Yamed els esperava a una furgoneta per iniciar el viatge fins a la ciutat a conquerir. Durant el trajecte, Yamed va explicar els seus pares que per poder obrir la botiga de queviures i fruites, mancaven alguns permisos, però com ell formava part d'una associació d'immigrants que havia al barri estarien al cas i aviat podrien obrir-la. El pis, els va explicar, era molt petit, no volia enganyar-los, només hi havia una habitació el millor del què podien disposar. Va deixar clara la despesa per les gestions fetes: fiança del pis, lloguer dels primers mesos; del col·legi ja en parlarien més endavant.
Anàvem deixant el paisatge darrera nostre i la veu de l'oncle cada cop es va anar quedant més lluny, convertida en un so llunyà, fins que em vaig submergir en un somni profund: "Jalem i ella corrien pel desert, agafaven pedres precioses: petites i rodones, clares i fosques. Les intercanviaven i es juraven l'amor etern dels amants ingenus. S'havien promès que cada nit mirarien Sirius, l'estrella més brillant del firmament. Allà es trobarien sempre que volguessin, volien creure que algun cop la vida els tornaria a reunir. No havia res impossible ! i els seus llavis ho havien segellat abrigats per la claredat d'una lluna còmplice i discreta.
Barcelona, una ciutat viva i dinàmica, els va donar la benvinguda un dimarts a les cinc de la tarda amb un sol que fondria qualsevol pensament impacient. Un sol encara emperador que passejava pels carrers acomiadant-se cap l'oest. Van arribar al pis. Gràcia, un barri antic, amb olor d'humitat i aromes, amb barreges de gent, suor i botigues de tot a cent, els va donar la benvinguda.
Als carrerons del seu nou barri, Amira veu i viu la diferència amb normalitat, xinesos, àrabs, africans... Se sent segura!. Ningú sembla sorprendre's de l'altre. Races, accents, colors, creences i esperances mantenen una callada convivència, silenciosa i musical alhora.

"Amira, Amira on ets?" Amira no contesta. Amira està lluny del seu petit món i del petit i fred menjador. Des què van arribar a aquesta ciutat se ha sentit encuriosida; els edificis, l'escola, els companys, els carrers, la gent. No vol perdre els seus costum. La mama està a la cuina preparant el te, li agrada contar que el primer got és amarg com la vida, que el segon és dolç com l'amor i el tercer suau com la mort. Amira ha après aquesta trilogia existencial, i enyora a Jalem.
Diu bona nit i es tanca al seu racó. No té son, dóna voltes al llit, marejada. Resten lluny les amigues, els seus jocs, les seves pedres i el cel estelat. No vol pensar en un matrimoni acordat ni tampoc en la possibilitat de tenir fills, és una tradició deslleial.
Amb els companys de classe, encara no s'ha fet del tot. Pensa que no té res en comú amb ells, nota a més mirades interrogatives, dubtoses. No vol renegar de la seva família, dels seus costums, de la seva religió... Li resulta tot tan difícil, tan complex...
El silenci és tan aliè com la mentida i no vol mentir la seva mare, se sent confosa. S'estima més callar les mirades sense resposta. No vol compartir amb ningú la seva soledat ni les seves pors.
L'oncle es va preocupar de trobar una escola pública a prop de casa, a la tarda estudiaria i milloraria l'idioma. Ella no vol anar a l'escola ni estudiar encara que els seus pares volen donar-li una educació més enllà dels costums establerts per les seves tradicions.

L'Anna, la professora, és agradable, s'estranya, però que jo vulgui mantenir les meves creences. El mocador al cap és un punt d'identitat no compartit del tot pels meus companys.
L'Anna veu que els ulls d'Amira es fan foscos, que amaguen secrets insondables. "És una noia molt maca, d'una pell ataronjada pel sol del desert, prima com una espiga, algun floc deixa veure que els seus cabells són negres com la nit, un front net, un coll alt i virtuós. Una bellesa callada i distant... Però Amira no és a classe, sempre vola alt com els coloms."
L'Anna vol cercar la manera perquè Amira es faci amb la resta de companys. Cal fer alguna cosa per aconseguir que sigui una més. Cada dia observa com Amira es desentén de les seves explicacions, té la mirada posada a la finestra com si estigués esperant veure un missatge escrit al cel blau d'aquell Sefrou de l'Amira. Pensa que haurà de descobrir una mena d'elixir per motivar i fer-la participar a les activitats de classe amb la resta dels companys. Amira, seu a la darrera fila però ha pensat que l'endemà la canviarà de lloc, vol veure els seus ulls negres a prop d'ella, creure que comença a escoltar les seves lliçons.
És de nit, abans de dormir l'Anna mira entre els llibres que resten a la tauleta de fusta, a l'espera de veure quin serà l'afortunat aquesta acalorada nit d'estiu. Avui tria la poesia i llegeix: " és millor haver somniat un dia que romandre dormint tota la vida". No pot treure's del cap, aquesta jove silenciosa, present de cos a les seves classes. Perquè l'Anna sap que l'ànima viatgera de l'Amira està molt absent d'allà. Arriba el so melodiós de la música, i per uns breus instants la professora es veu traslladada a un desert ple d'estrelles agafada de la mà d'un àngel, i un vent càlid que embolcalla els seus petons. I de sobte l'Anna ho veu clar: acaba d'intuir i saber amb certesa què fer per captar l'atenció de la jove.

Divendres al matí, dos quart de deu, classe de literatura, (el cap de setmana està a la cantonada). Els alumnes, juguen amb les diverses possibilitats d'oci: cinema, futbol, ballar, passejar, navegar per internet ... La professora s'ha penjat al coll un gran cor de cartolina vermell sorprenent el seu alumnat. Els nois, un cop passada l'estranyesa, comencen a fer bromes, algun agosarat li diu que en tenir el cor més gran, tindrà més amor, i així els aprovarà a tots. Riuen, i Amira deixa entreveure unes fines pinzellades que trenquen la rectitud dels seus llavis.
L'Anna els fa saber que com són a divendres dedicarà la classe a parlar de l'amor. Vol que cadascú d'ells expliqui la seva història d'amor. Tots es queden muts, callats; realment una actitud molt estranya en ells, una classe dinàmica i molt participativa. Demana qui vol parlar el primer. Ningú aixeca la mà. Decideix que ella mateixa els contarà la seva pròpia història. Un cop ha finalitzat la narració, les mans comencen a aixecar-se com si es tractés d'una aletejada de gavines a la platja, així van anar parlant: el Pere, la Maria, el Josep, la Carme, el Xavier.... Un a un, tots els alumnes han anat contant les seves històries, algunes amb finals feliços, altres dolorosos acomiadaments, llàgrimes, tristors...històries que ja per sempre formaran part de les seves biografies personals.
Tots han parlat menys l'Amira. Ella ha estat l'única que no ha aixecat la seva dolça mà. L'Anna li diu que ara li toca a ella parlar i contar la seva història d'amor, que no tingui vergonya, que ho han fet tots els seus companys. Sota un mocador blau, un dèbil so es deixa escoltar i, l'Amira, a poc a poc, va aixecant la seva cara i les seves pors: " És diu Jalem, té disset anys, el seu cabell és negre i arrissat, els seus ulls també són foscos però grans com una lluna plena, i les seves celles són primes i delineades amb la resta de la seva cara allargada. Té algunes pigues saltejades per les galtes, la seva boca és petita amb les dents ben arrenglades, i els seus llavis tenen el sabor de Sirius, el nostre talismà. Jalem viu en Sefrou, eren veïns, vivien l'un al costat de l'altre, van créixer junts, i totes les nits han mirat abraçats les estrelles, el vent del desert era testimoni.
Ara només tinc una petita pedra daurada i el seu record al meu cor." Amira sent com una llàgrima de sorra rellisca pels seus ulls. Quan finalitza, tots comencen a aplaudir l'Amira, ha compartit els seus sentiments amb ells. "No som tant distants!"
L'Anna fa veure als seus alumnes que, més enllà de territoris, de lleis, de religions, i de llengües, la força de l'amor fa que els éssers humans puguem sentir-nos germans. L'Anna veu una nova claror en aquells ulls que tenen la llum de Sirius. A partir d'ara ja res serà el mateix, l'Amira ha estat capaç de poder compartir el seu secret més íntim amb els seus companys.
Per primer cop des què va arribar a Barcelona, ella percep que vol continuar descobrint aquesta ciutat i la seva gent. La seva companya, la Maria, li pregunta si vol que aquest cap de setmana vagin totes dues a donar un tomb per la Rambla de Barcelona. L'Amira se sent feliç.

Jerònim del Vent"