ENTRE EL CEL I EL CAMP

El cotxe va fent camí. Un sol triomfant es reflexa als cristalls. Entre el blau del cel i el verd del camps sento que em vaig allunyant-me de mica en mica de tu, d'aquest somni de mesos i dies i vaig entrant en una nova realitat que estic aixecant amb la força de les meves mans i de les meves esperances i tots els fets passats que comencen a voler sortint-se'm i que m'empenten, quasi sense adonar-me a la certesa, allà on he d'anar, allà on hauré d'assumir la responsabilitat d'haver-me donat compta, de saber que no tot és joc, aventura i atracció, i que hi ha quelcom més que ens captura, que està a l'aire, que ens persegueix i espera per a embolicar-nos en aquesta bellesa harmònica que volem compartir i apropar-la als altres però que, pel contrari, a vegades, ens allunya, ens fa sentir-nos subjectius, irreals, com si acabéssim d'arribar a l'esglaó més alt i estiguéssim oberts totalment als arbres, les fulles, al so, sentint vessar-se la vida al nostre interior, sentint que ens apropem a aquesta, l'última realitat, encara que tots creguem que mai arribarà a atrapar-nos.

Quedarà de tu
quelcom més que l'abraçada o el petó:
Aquest encís de paraules,
aquestes lletres,
escampades
entre el cel i el camp
d'una tirada endiablada.