EL TEMPS ENIGMÀTIC PASSATGER DEL NOSTRE ESDEVENIR

Va pujar al cotxe, aquell dissabte Sant; els núvols semblaven lamines pintades de blanc. Eren núvols alegres, riallers, els dibuixos del cel mostraven traçats suaus, va pensar: - que bé treballen els àngels.
Feia un bon temps climàtic. Va aturar lentament el cotxe a prop del mar de la seva estimada ciutat: Badalona, i va pensar, en la lentitud d'ulls que recorren un rostre, en la lentitud de mans que acaronen cossos mig dormits, en la lentitud de pensaments que porten records evocadors d'il·lusions passades, i en el temps aturat de paraules silenciades. Silenci. Una petita onada s'apropa a la vora del mar, quelcom ha succeït, el remor del mar quan es retira trenca el silenci d'un record enyorat.
L'aire li feia sentir bé. Eren les set de la tarda, el cine no començava fins dos quart de nou, que faria? encara disposava de temps per caminar lentament per la sorra de la platja, i deixar-se visitar per pensaments perduts. Temps despullat que ve plàcidament a la seva trobada. Viu delicadament cada segons, vol esgotar-lo, no vol deixar res sense captar: els núvols, el cel, el mar, la sorra, el seu cos, els seus pensaments, el soroll, el silenci, ELL... però mentre el temps anava passant, ella prenia consciència que mai podria aturar-lo. Sentia com el temps anava transcorrent, com cada instant portava a altre, aquest a altre i així successivament, i mentre esperava amb serenor l'instant que li portés envers l'única raó de la seva existència.

Eren les vuit de la tarda.