ÀRIA SILENCIOSA

"Hi ha passivitats que mouen a accions imaginatives": Amic del silenci, en el dia de Sant Jordi (diumenge), m'hagués agradat regalar-te el so de la simfonia n.9 "Del nou Món", moviment II llarg, d'Antonín Duorák.

El so que et vull fer arribar no ocupa un espai físic com les coses, és lliure de límits. La música existeix al seu propi univers, alliberada del món dels objectes, ofereix la imatge d'un subjecte transcendental eximit del món material, que es mou al seu propi desig.
El tema principal del darrer moviment de l'Heroica de Beethoven està format essencialment per silencis, però la melodia continua sense interrupcions a través dels propis silencis. La meva melodia naufraga, navega, i travessa mars per apropar-se, sense permís, al teu territori, a teva zona de repòs, de silenci:

"Regalar les orelles a través de la música, contemplar amb els ulls la bellesa d'un quadre, d'un paisatge; per a què serveixen els nostres sentits? A vegades simplement per complaure'ns amb dolces sensacions, emocions que culturalitzen el nostre esperit.
La cultura, l'art que ens fa sentir sentiments, ens fa sentir portadors d'un aire nou, enriquidor pel nostre acerb personal. Ens enriquim de materialitats contínuament, sense adonar-nos que les veritables riqueses i possessions són les que omplen tots els nostres sentits d'harmonia a través de sensacions úniques i eternes, que resten al magatzem de la nostra vestidura, una drassana invisible que ens acompanya sempre i no ens abandona mai. Nostra major riquesa és el nostre ser culturalitzat, un ser obert a l'acolliment de sensacions i impressions que penetren pels nostres sentits deixant un "sapere" que embelleix la nostra personalitat i identitat"

És la melodia d'un navegant que busca allò que pugui haver-hi més enllà dels silencis; potser es tracta d'una melodia fictícia, però sorgeix de les profunditats d'una mar calmada, d'una pell freda que tremola per sentir emocions desitjades.

"Les paraules encara flueixen suaument envers,
allò que no es pot anomenar
i la música, sempre nova, de roques palpitants
construeix en un espai inútil
la seva pietosa morada"
(Rilke)