EL PINTOR DE LA CORT

El pintor de la cort

Pel pintor murcià Agustí Navarro la creació era vida en acció. Li havien encomanat tres obres però de les tres pintures, el retrat de Mariana d’Austria va ser l’elegit. La primera estela de la nit va il·luminar el seu pensament, mentre barrejava oli de llinosa amb pigments de colors.
Aquell matí quan una jove bella i malenconiosa va entrar a la seva cambra va pensar que el sol de l’univers havia descendit del cel per ficar-se a la seva estança. Va sentir aquell temor visceral que sempre apareixia davant una tela neta; la por a què l’obra no sortís perfecta. Sabia que la clau estava en sentir-se pinzell i no pintor, però alguns dubtes van creuar el seu pensament “ho aconseguiria davant aquells ulls penetrants i freds, davant aquell fruits abundants que semblaven voler sortir d’aquell cenyit vestit”. Un esgarrifança va recórrer el seu cos i un lleuger tremolor es va colar entre els seus dits. Mentrestant la tela blanca i els pinzells nous esperaven impacients el moment de la creació.
Va pintar-la de mig cos sobre un fons obscur per tal de destacar la claredat del seu vestit i la seva cara, animada per colorets vermells. Va decidir que el rostre seria el principal focus d’atenció, volia destacar la tristesa tant dels seus ulls com del seu gest nostàlgic. El seu ajudant li havia explicat que aquesta jove era una dona trista perquè en la cort madrilenya, la rigidesa de l’etiqueta li impedien passejar en solitari i sempre havia d’anar en companyia de les seves dames d’honor, fet que li impedia la llibertat de certes intimitats; xiuxiuejaven algunes veus que estava enamorada d’un jove trobador. Agustí, des de el primer instant que la va veure es va sentir atret, per això va voler que el retrat transmetés l’ànima d’una dona que restava oculta entre ampul·loses perruques i vestits reials.
L’obra era un regal que el pare de Marina, l’emperador Fernando III d’Alemanya, volia fer al seu promès Felip IV d’Espanya el dia del seu casament, el dia 7 d’octubre de 1649. La boda tindria lloc a prop de Madrid i passarien la nit de noces a l’Escorial. Fernando III estava tan content amb l’esdeveniment nupcial que el dia que Agustí va lliurar el quadre li va voler obsequiar amb un excepcional sopar a la cambra reial: caviar, foi gras, gall dindi amb prunes verdes amb conyac, ous d’ornit, llengües de gat, arròs amb salmó, llagosta, crancs vius amb setes, pernill, cervesa, llet, vi negre, fruites dolces i xocolata calent.
A una banda de la taula Mariana i la seva mare menjaven en silenci, mentre que a l’altra Agustí i Fernando III dialogaven sobre les intrigues palaciegues i algunes estratègies polítiques. Des del silenci els ulls de Mariana brillaven amb més intensitat que la llum de les espelmes que adornaven la sala. Agustí notava com el cor batejava a gran velocitat com si fos un cavall desbocat, sentint-se estranyament hipnotitzat per aquells ulls que cridaven per sortir d’un anonimat imposat. Mariana se casaria amb un home que no estimava, però el seu pare hauria aconseguit l’acord polític establert amb el compte d’Olivares, el seu amic més fidel.