PROSA POÈTICA

He tornat a sentir aquell moviment que es va produir amb els romàntics: em rebel·lo davant qualsevol norma que m’impedeixi expressar els sentiments; mantinc una actitud idealista davant la realitat que m’envolta; tota bellesa és veritat. Ara en aquest segle, en aquest món globalitzat, persegueixo un camí ocult; un camí llarg, perillós, poblat d’absències, de paraules i de silencis, il·luminat per un anhel: Tu.
Et penso amb enyor i guardo dintre meu tots els records: poemes, cartes, dibuixos, paraules, veus, llocs... No hi ha dues persones iguals, la naturalesa no es repeteix però amb tu va marcar un punt equidistant. M’escoltes? Pot ser que em repeteixi però la memòria es nodreix de repeticions, i jo encara continuo escrivint membrances passades que no he pogut oblidar.