MODERNITAT LÍQUIDA
L’era de la modernitat sòlida ha arribat a la seva fi. Perquè solida?, perquè els sòlids, a diferència dels líquids, conserven la seva forma i persisteixen en el temps: duren. En canvi els líquids són informes i es transformen constantment: flueixen. Per això la metàfora de la liquiditat és l’adequada per aprehendre la naturalesa de la fase actual de la modernitat. La dissolució dels sòlids és el tret permanent d’aquesta fase. Els sòlids s’estan fonent en aquest moment, el moment de la modernitat líquida, són els vincles entre les eleccions individuals i les accions col·lectives. És el moment de la desregulació, de la flexibilització, de la liberalització de tots els mercats. No hi ha pautes estables ni predeterminades en aquesta versió privatitzada de la modernitat. I quan allò públic ja no existeix com sòlid, el pes de la construcció de pautes i la responsabilitat del fracàs cauen total i fatalment damunt l’espatlla de l’individu.
L’adveniment de la modernitat liquida ha imposat a la condició humana canvis radicals que exigeixen repensar els vells conceptes que solien articular-la. Zygmunt Bauman examina des de la sociologia cinc conceptes bàsics en torn als quals ha girat la narrativa de la condició humana:
- emancipació
- individualitat
- temps/espai
- treball
- comunitat
Aquests conceptes estan avui dia vius i morts al mateix temps. La pregunta és si la seva resurrecció – o la seva reencarnació- és factible; i, si no ho és, com disposar per a ells una sepultura i un funeral decents. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman s’ha convertit en els darrers anys en un protagonista a tenir en compte dins del debat sociològic del nostre temps.
En la entrevista següent parla dels seus mestres, entre els que inclou a Borges, i d’un tema central en les seves reflexions: la globalització i el seu efecte sobre la vida dels homes.
En el tracte té mostra senzillesa i l’elegància de les persones grans de cor i ànima. I tant que és gran aquest senyor alt, prim, de 77 anys, un dels més grans sociòlegs de la segona meitat del segle XX conjuntament amb David Riesman i pocs més; el seu nom res fàcil és d’origen polonès, Zygmunt Bauman, es relaciona immediatament amb la paraula globalització. “ En busca de la política” potser és el títol que més ha impressionat i que més s’ha gravat a la memòria. Bauman es dedica allà a estudiar la societat, però no amb fredor, ni de manera distant, ni de forma asèptica. Els patiments dels homes, les seves humiliacions es troben en el cervell de la seva reflexió i de la seva participació.
Ja l’ha escrit i ara el repeteix en aquesta trobada milanesa, en un parèntesis del congrés sobre la “societat planetària” , organitzat en record del sociòleg Alberto Meluci a un any de la seva inesperada mort: “La neutralitat moral en sociologia és impossible” qui sosté aquest argument es menteix a si mateix. La seva biografia el confirma. En 1939, degut a la invasió de Polonia, va fugir amb la seva família –eren jueus- a la URSS. Allà es van enrolar més tard en un cos de voluntaris polonesos per lluitar contra els nazis. Finalment, quan va tornar a Varsòvia, el seu somni era estudiar física. Però davant la destrucció de la seva terra, Bauman va decidir ocupar-se dels “furats negres” del país i “del big bang de la seva resurrecció”. Com? “Vaig elegir la sociologia convençut de què podia canviar el món.
L’adveniment de la modernitat liquida ha imposat a la condició humana canvis radicals que exigeixen repensar els vells conceptes que solien articular-la. Zygmunt Bauman examina des de la sociologia cinc conceptes bàsics en torn als quals ha girat la narrativa de la condició humana:
- emancipació
- individualitat
- temps/espai
- treball
- comunitat
Aquests conceptes estan avui dia vius i morts al mateix temps. La pregunta és si la seva resurrecció – o la seva reencarnació- és factible; i, si no ho és, com disposar per a ells una sepultura i un funeral decents. El sociòleg polonès Zygmunt Bauman s’ha convertit en els darrers anys en un protagonista a tenir en compte dins del debat sociològic del nostre temps.
En la entrevista següent parla dels seus mestres, entre els que inclou a Borges, i d’un tema central en les seves reflexions: la globalització i el seu efecte sobre la vida dels homes.
En el tracte té mostra senzillesa i l’elegància de les persones grans de cor i ànima. I tant que és gran aquest senyor alt, prim, de 77 anys, un dels més grans sociòlegs de la segona meitat del segle XX conjuntament amb David Riesman i pocs més; el seu nom res fàcil és d’origen polonès, Zygmunt Bauman, es relaciona immediatament amb la paraula globalització. “ En busca de la política” potser és el títol que més ha impressionat i que més s’ha gravat a la memòria. Bauman es dedica allà a estudiar la societat, però no amb fredor, ni de manera distant, ni de forma asèptica. Els patiments dels homes, les seves humiliacions es troben en el cervell de la seva reflexió i de la seva participació.
Ja l’ha escrit i ara el repeteix en aquesta trobada milanesa, en un parèntesis del congrés sobre la “societat planetària” , organitzat en record del sociòleg Alberto Meluci a un any de la seva inesperada mort: “La neutralitat moral en sociologia és impossible” qui sosté aquest argument es menteix a si mateix. La seva biografia el confirma. En 1939, degut a la invasió de Polonia, va fugir amb la seva família –eren jueus- a la URSS. Allà es van enrolar més tard en un cos de voluntaris polonesos per lluitar contra els nazis. Finalment, quan va tornar a Varsòvia, el seu somni era estudiar física. Però davant la destrucció de la seva terra, Bauman va decidir ocupar-se dels “furats negres” del país i “del big bang de la seva resurrecció”. Com? “Vaig elegir la sociologia convençut de què podia canviar el món.
Amb el temps potser aquest fe s’ha debilitat, però no s’ha extingit. El repeteix en “L’ambivalència de la modernitat i altres conversacions” fruit de cinc “interrogatoris” dirigits per altre sociòleg Keith Tester, que es constitueix quasi en una suma del pensament d’aquest estudiós, actualment professor emèrit de les universitats de Leeds i de Varsòvia. Allà Bauman presenta el seu panteó particular de “mestres”: Camus, Gramsci, Calvino, Borges. I a partir d’allà comencem amb les primeres preguntes
- Albert Camus?
- Em va ensenyar la rebel·lió. I la sensibilitat per la justícia, que és la prevenció del patiment de la gent. Vaig escoltar aquesta frase de Camus: “Està la bellesa i estan els humiliats. Per difícil que sigui l’empresa voldria no ser mai infidel ni als segons ni a la primera”.
- Aquest és el seu credo?
- Espero que lo sigui. No sé si he pogut evitar totes les trampes.
- Antonio Gramsci?
- Li estic molt agraït. M’ha permès acomiadar-me honorablement de l’ortodòxia marxista. Sense avergonyint-me per haver-la abraçat i sense odiar-la com tant altres.
- De què manera Gramsci li va resultar revelador?
- Rebutja el determinisme per el qual, en el marxisme oficial, els homes són només peces, peons de la història. La seva és una visió flexible dels homes: la història ens crea i, a la vegada, som artificis de la història. Això es pot veure també en Borges: la història és un llibre que escrivim i al mateix temps ens està escrivint.
- Italo Calvino? (Bauman s’entusiasma)
- És el més gran filòsof dels narradors i el més gran narrador dels filòsofs. “Les ciutats invisibles” és el millor text de sociologia que s’ha escrit mai. Vaig aprendre més amb aquest llibret que amb molts volums. Cada “ciutat” tracta un argument sociològic i en dues pàgines desenvolupa un anàlisi molt agut. Per exemple, en Leonia la fortuna i la felicitat es mesuren sobre la base de la quantitat de coses que es rebutgen sense mortificacions. És el model actual: la vida és feliç si consisteix en una perpetuïtat de nous començaments. Des de que el món és món la perdurabilitat sempre va ser un valor, mentre que avui, per primera vegada, són valors la transitorietat, el ràpid descart, la no conservació, perquè allò que es conserva pot ocupar el lloc de coses sempre “noves i millors”. A on anirem a parar? Ni Calvino ni jo ho sabem.
Rebuigs: en la “modernitat líquida”, com Bauman ha batejat el temps actual en el qual res està fix ni garantizat, tot és mutable, on “la història no té rumb i la biografia no té projectes”, cada vegada hi ha més rebuigs humans. “Certes professions, certes especialitzacions, certes capacitats són cada vegada menys valorades. Ja la primera modernitat va crear un ordre artificial en el qual molts no tenien inserció. No “aptes”. Fa més d’un segle, per aquests problemes locals hi havia solucions globals: els “rebuigs” emigraven a Amèrica, a Canada, a Austràlia. I a demés, junt amb l’emigració estaven la colonització, l’imperialisme... Actualment, pel contrari, cerquem desesperadament solucions locals a problemes globals. Les migracions són avui la major aposta en joc, però no són unidireccionals, van en totes direccions. És un problema global, però nosaltres cerquem solucions locals, del tipus “tanquem les fronteres”. Però no funciona”
Què fer? Zygmunt Bauman em mira com perplexitat irònica. “No ho sé, les solucions hauran de trobar-les els que avui tenen entre vint i trenta anys. S’ha produït un divorci entre poder i política. Abans coincidien en el territori de l’estat-nació. Però avui el poder és extraterritorial i no hi ha una política d’aquesta amplitud. La gran qüestió al respecte és la d’un nou matrimoni. I hem de tenir cura: no confondre política internacional amb política global. La primera és una suma de nacionalitats, una d’elles diu si a un acord, altre diu no i es paralitza tot. Apareixeran noves formes”.
Mentrestant, com si fos poc, també el problema moral va passar a ser global, adverteix Bauman “Es diu que l’Holocaust concerneix a tres categories de persones: les víctimes, els assassins i els presents o espectadors. I bé, avui, per mitja de la televisió, tots som espectadors, tots conscients dels patiments dels altres, fins les més allunyades parts del món. Ara veus, sap. Llavors et concerneix. És la globalització de la responsabilitat. Sobretot en l’economia global tots som interdependents (allò que fa algú en Singapur té el seu impacte també en mi i a l’inrevés, per més que jo no sàpiga quines són les connexions intermèdies) i a més a més s’afegeix la vulnerabilitat recíproca assegurada”.
Una bona notícia, segons Bauman és que “per primera vegada en la història l’imperatiu moral i l’instint de supervivència van en la mateixa direcció. Durant mil·lennis, per a ser fidel a la moral devies sacrificar quelcom del teu interès. Actualment els objectius coincideixen: o tenim cura de la dignitat de tots en el planeta o morirem tots plegats. I atenció, no hi ha prou amb proveir a tots de menjar i agua: moltes iniquitats tolerables ahir, avui ja no ho són més; la modernitat ha arribat, és coneguda en tres quartes parts del món, llavors moltes injustícies abans considerades com “inevitables” actualment es consideren “inacceptables”. Molts conflictes actuals no s’han originat pel menjar sinó per la dignitat ofesa”.
Si la modernitat és “líquida”, no es pot agafar, i si la història nos ha portat a situacions totalment inèdites, hi ha no obstant quelcom “sòlid” i “vell” que per a Zygmunt Bauman és brúixola i un instrument més actual que mai: el socialisme:
“Es necessiten més socialistes des de que va caure el mur de Berlín -diu-. Abans del comunisme el pisava els talons al capitalisme produint un mecanisme de “control i equilibri” que va salvar al mateix capitalisme de l’abisme. Ara el socialisme és indispensable: no el considero un model de societat alternatiu sinó una eina apuntada envers les injustícies de la societat, una veu de la consciencia quina finalitat és debilitar la presumpció i l’autoadoració dels dominants.
A la vegada, en el llibre, Bauman es declara també liberal (“la seguretat dels mitjans de subsistència i la llibertat són complementàries”) però és pel socialisme que posa mà a la poesia: “com l’ocell fènix, renaix del cúmul de cendres deixades pels somnis cremats i per les esperances carbonitzades dels homes. I sempre ressorgirà. I finalitza. “Si és així, espero morir socialista!"
- Albert Camus?
- Em va ensenyar la rebel·lió. I la sensibilitat per la justícia, que és la prevenció del patiment de la gent. Vaig escoltar aquesta frase de Camus: “Està la bellesa i estan els humiliats. Per difícil que sigui l’empresa voldria no ser mai infidel ni als segons ni a la primera”.
- Aquest és el seu credo?
- Espero que lo sigui. No sé si he pogut evitar totes les trampes.
- Antonio Gramsci?
- Li estic molt agraït. M’ha permès acomiadar-me honorablement de l’ortodòxia marxista. Sense avergonyint-me per haver-la abraçat i sense odiar-la com tant altres.
- De què manera Gramsci li va resultar revelador?
- Rebutja el determinisme per el qual, en el marxisme oficial, els homes són només peces, peons de la història. La seva és una visió flexible dels homes: la història ens crea i, a la vegada, som artificis de la història. Això es pot veure també en Borges: la història és un llibre que escrivim i al mateix temps ens està escrivint.
- Italo Calvino? (Bauman s’entusiasma)
- És el més gran filòsof dels narradors i el més gran narrador dels filòsofs. “Les ciutats invisibles” és el millor text de sociologia que s’ha escrit mai. Vaig aprendre més amb aquest llibret que amb molts volums. Cada “ciutat” tracta un argument sociològic i en dues pàgines desenvolupa un anàlisi molt agut. Per exemple, en Leonia la fortuna i la felicitat es mesuren sobre la base de la quantitat de coses que es rebutgen sense mortificacions. És el model actual: la vida és feliç si consisteix en una perpetuïtat de nous començaments. Des de que el món és món la perdurabilitat sempre va ser un valor, mentre que avui, per primera vegada, són valors la transitorietat, el ràpid descart, la no conservació, perquè allò que es conserva pot ocupar el lloc de coses sempre “noves i millors”. A on anirem a parar? Ni Calvino ni jo ho sabem.
Rebuigs: en la “modernitat líquida”, com Bauman ha batejat el temps actual en el qual res està fix ni garantizat, tot és mutable, on “la història no té rumb i la biografia no té projectes”, cada vegada hi ha més rebuigs humans. “Certes professions, certes especialitzacions, certes capacitats són cada vegada menys valorades. Ja la primera modernitat va crear un ordre artificial en el qual molts no tenien inserció. No “aptes”. Fa més d’un segle, per aquests problemes locals hi havia solucions globals: els “rebuigs” emigraven a Amèrica, a Canada, a Austràlia. I a demés, junt amb l’emigració estaven la colonització, l’imperialisme... Actualment, pel contrari, cerquem desesperadament solucions locals a problemes globals. Les migracions són avui la major aposta en joc, però no són unidireccionals, van en totes direccions. És un problema global, però nosaltres cerquem solucions locals, del tipus “tanquem les fronteres”. Però no funciona”
Què fer? Zygmunt Bauman em mira com perplexitat irònica. “No ho sé, les solucions hauran de trobar-les els que avui tenen entre vint i trenta anys. S’ha produït un divorci entre poder i política. Abans coincidien en el territori de l’estat-nació. Però avui el poder és extraterritorial i no hi ha una política d’aquesta amplitud. La gran qüestió al respecte és la d’un nou matrimoni. I hem de tenir cura: no confondre política internacional amb política global. La primera és una suma de nacionalitats, una d’elles diu si a un acord, altre diu no i es paralitza tot. Apareixeran noves formes”.
Mentrestant, com si fos poc, també el problema moral va passar a ser global, adverteix Bauman “Es diu que l’Holocaust concerneix a tres categories de persones: les víctimes, els assassins i els presents o espectadors. I bé, avui, per mitja de la televisió, tots som espectadors, tots conscients dels patiments dels altres, fins les més allunyades parts del món. Ara veus, sap. Llavors et concerneix. És la globalització de la responsabilitat. Sobretot en l’economia global tots som interdependents (allò que fa algú en Singapur té el seu impacte també en mi i a l’inrevés, per més que jo no sàpiga quines són les connexions intermèdies) i a més a més s’afegeix la vulnerabilitat recíproca assegurada”.
Una bona notícia, segons Bauman és que “per primera vegada en la història l’imperatiu moral i l’instint de supervivència van en la mateixa direcció. Durant mil·lennis, per a ser fidel a la moral devies sacrificar quelcom del teu interès. Actualment els objectius coincideixen: o tenim cura de la dignitat de tots en el planeta o morirem tots plegats. I atenció, no hi ha prou amb proveir a tots de menjar i agua: moltes iniquitats tolerables ahir, avui ja no ho són més; la modernitat ha arribat, és coneguda en tres quartes parts del món, llavors moltes injustícies abans considerades com “inevitables” actualment es consideren “inacceptables”. Molts conflictes actuals no s’han originat pel menjar sinó per la dignitat ofesa”.
Si la modernitat és “líquida”, no es pot agafar, i si la història nos ha portat a situacions totalment inèdites, hi ha no obstant quelcom “sòlid” i “vell” que per a Zygmunt Bauman és brúixola i un instrument més actual que mai: el socialisme:
“Es necessiten més socialistes des de que va caure el mur de Berlín -diu-. Abans del comunisme el pisava els talons al capitalisme produint un mecanisme de “control i equilibri” que va salvar al mateix capitalisme de l’abisme. Ara el socialisme és indispensable: no el considero un model de societat alternatiu sinó una eina apuntada envers les injustícies de la societat, una veu de la consciencia quina finalitat és debilitar la presumpció i l’autoadoració dels dominants.
A la vegada, en el llibre, Bauman es declara també liberal (“la seguretat dels mitjans de subsistència i la llibertat són complementàries”) però és pel socialisme que posa mà a la poesia: “com l’ocell fènix, renaix del cúmul de cendres deixades pels somnis cremats i per les esperances carbonitzades dels homes. I sempre ressorgirà. I finalitza. “Si és així, espero morir socialista!"
Comentaris