ANDROMEDA

El carrer està mullat. La gent desapareix en la ciutat de cristall. El cel entristeix plegat de núvols que ploren, i la lluna indiferent es vesteix de dol. El cel s'obscureix. Plou tota la nit. És una nit llarga i sonora; el cel afligit és l'amo de desitjos trencats. Al cel els pensaments abandonats intenten trobar el camí de tornada. La nit s'omple de llum. Sota un paraigües vermell, una estela radiant il·lumina una mirada perduda, és testimoni d'uns ulls peregrins que passegen per la via láctea.
Andrómeda, l'infinit i una mirada estranya vaguen per l'univers. La tempesta, la pluja, l'aigua i tots aquests elements que sacsegen el paraigües, van teixint d'humitat els fills enrotllats del pensament, mullen els ulls, omplen la boca de nostàlgia i records aiguats, d'aquelles mirades que mai van existir, d'allò que vàrem somniar i d'allò que ja no està.
La pluja vestida de blau i blanc, rodola lentament per les fibres debilitades d'un vell paraigües vermell, acomiadant-se d'una ciutat ennuvolada de quimèrics designes creats per Andrómeda, una estrella caiguda del cel.

Goethe va dir: "Estem fets i modelats per allò que amem"