MIQUEL

Una taula qualsevol coberta per una tela qualsevol de color blau marí resta singularitzada, ja no passarà tan indiferent a la mirada distreta d'algú. Ella passeja els seus ulls a prop de la mesa just en el moment en què ell arriba enèrgic i acalorat. Retira la cadira; deixa l'ordinador sobre la taula, i seu amb decisió, la d'aquells que tenen clar allò que faran. Un ordinador portàtil, (eina moderna i primordial d'aquesta societat del coneixement), serà l'objecte utilitzat per un home compromès amb els seus ideals.
Els dits planegen per damunt de les tecles de l'ordinador, són dits segurs, dits confiats, encara que no hagin començat a teclejar. Entre les tecles i els dits es va creant una forta atracció, de moment, però els dits no han iniciat encara la seva missió, segurament al cap, els pensaments i les idees deuen estar posant-se en ordre de sortida, com una cursa d'atletes.
Un cop els dits comencen a bellugar-se el fan amb corredissa i entusiasme, tenen pressa, volen per sobre del teclat al ritme d'una frenètica melodia literària. Potser la deessa Arana li està llançant la pols de la bogeria creativa?
Des del lloc on ella està asseguda, li costa definir amb detall els colors del seu vestuari: la camisa és clara, no blanca, algun color suau com de vainilla o beige, i el pantaló és negre o de color fosc, la jaqueta marró penjada a la cadira, una petita insígnia descansa a la solapa.
Aparentment Miquel està capficat en la feina (no hi ha que refiar-se massa de les aparences) observant-lo ella veu que no resta indiferent als parlaments que es van succeint a la sala de la XX escola d'hivern de Partit dels Socialistes de Catalunya, que aquest cap de setmana se celebra en Tarragona.
Al costat del Miquel, una cortineta blanca mig oberta deixa entreveure darrera la finestra el jardí de l'hotel Imperial Tarraco. L'aire es comença a girar fort, colpejant les fulles dels arbres al ritme que els seus dits mantenen una íntima batalla de dits i tecles. El vent i les mans d'en Miquel ballen una dansa coordinada sobre allò que cadascú vol expressar: un dansa amb la naturalesa i l'altre amb la societat.
A ella la imatge d'aquest home afable li resulta distinta dins la sala, capta per complert la seva atenció; una presència present submergida en la seva tasca. Pensa: qui genera opinió transforma, i aquest home, sap, és d'aquells que engendren parers.
Les seves rosades i delicades mans, amb moviment ràpids i àgils van plasmant tot un seguiment d'idees i coneixements en relació amb al tema d'interès. Mentre escriu els seus llavis es van movent com una afirmació de conformitat amb el monòleg que es desenvolupa al seu intel·lecte.
El Miquel aixeca un instant els ulls de l'ordinador, adreça la mirada a la taula dels ponents sens dubte és un d'aquells caçadors d'imatges, de propòsits, de comunicació oberta i diàlegs enriquidors.
El seu rostre és mostra relaxat, tranquil, personalment no es coneixen, però ella té la certesa que ell és una persona conciliadora i plàcida; al seu rostre es dibuixen línies picaresques que embelleixen el seu somriure transparent. Són trets impresos en persones que tenen la mirada clara com el Miquel.
Per un moment creu que s'ha adonat que l'està observant, però la seva mirada es desplaça ràpidament per tota la sala, com un ultra lleuger que la voreja sense aterrar en ella.
Al cap d'una estona d'intensa activitat informàtica, un company s'apropa per deixar-li uns papers i un sobre gran de color blanc, que ell deixa al seu costat esquerrà. El sobre, els papers, el diari, l'ordinador són les eines d'un home abismat en una retòrica silenciosa, en aquest moment, un discurs callat, saltà del seu cap a les seves mans, dels dits a la pantalla i d'ella al món d'internet.
Agafa la premsa: El periòdic. Gira fulls. Es notà que està buscant una notícia; de lluny ella veu com passa la pàgina de publicitat de moda del Corte Inglés que anuncia l'arribada de la primavera i d'altres, fins que s'atura a la pàgina desitjada: "La vicepresidenta primera del govern defensa la llei d'igualtat", " 300 persones demanen que l'Ave passi pel litoral". Però no és això el que cerca.
Se sent encuriosida per saber quina és la notícia anhelada i demana el diari al company que seu davant d'ella. Comença a passar fulls centrant l'atenció a les pàgines posteriors al conegut anunci publicitari, la troba en la columna de la plana vint-i-sis: "Montilla i Iceta defensen la continuïtat de Ràdio 4, 60 treballadors de l'emissora es reuneixen amb la cúpula del PSC". Si, segurament aquesta és la clau, ja que durant la jornada d'ahir dissabte un grup de treballadors es van concentrar a les portes del hotel Tarraco, manifestant-se en contra del tancament de l'emissora.
Un dels ponents del dissabte, en Josep Ramoneda, va parlar què la ciutat era el lloc on s'havia de donar la batalla per salvar les fractures irreversibles, fent coincidir els darrers homes i els superhomes (idea nitzcheana). Pensa en Miquel com un super-home-militant-actiu en la projecció socialista. Un viatger incansable que fa de l'afirmació dels valors (igualtat, fraternitat, llibertat) l'eix de la seva vida, un ser lliure, especial i autònom. Un home que sap que és bo que els camins siguin llargs per omplir-los d'experiències i de coneixements.
En Manel Valls, alcalde d'Eivry, a la seva intervenció parla de la importància de crear valors per al món, de valors universals i de la lluita pels valors de les dones com una qüestió imprescindible. Miquel mou el cap de manera contundent expressant la seva complicitat amb aquestes paraules.
La intervenció d'una companya que introdueix la passió al nostre fer polític li acaba de donar la corda al seu rellotge de consciència social. El Miquel aixeca una altra vegada la mirada de la seva pantalla, i es gira per veure qui ha estat aquesta dona impactant. Continua immers amb passió a la seva feina sense allunyar l'oïda de la resta d'intervencions i confirmant-ho amb expressió atenta: aixeca celles, referma amb el cap, somriu...
El temps va transcorrent en aquest matí gris de diumenge. Es frega les mans damunt les cames, i ell no s'adona que ha creat un camp elèctric d'on surten petits follets màgics. Són els artificis de l'encantament d'aquest home amb llum interior. La màgia no s'aprèn ni es pot ensenyar, només es viu en ella, i el Miquel viu perquè quan parla i quan escriu fa màgia amb les paraules, encisa amb la seva veu i treballa d'acord amb les seves conviccions.
Una nova idea deu haver-se presentat al seu món interior perquè sense perdre temps desenfunda un pilot negre en un full blanc per a què aculli la nova benvinguda que de moment no té lloc al text que està desenvolupant.
Sembla que deu estar una mica refredat, esternuda, i un mocador de seda blanca surt al seu rescat. La pluja, el vent, el fred no són bons aliats.
Una veu profunda, la d'un company amb l'experiència que donen els anys, diu que quan un fa un castell a l'aire no ha perdut el temps. Segur que els castells que el Miguel construeix a l'aire seran sempre castells que baixaran a la terra per continuar construint un món més solidari, tolerant i en llibertat. Mari Carmen surt del seu castell dons acaba d'arribar en Pasqual Maragall.