EL PARC DELS RECORDS

El parc dels records,

Caminava pel carrer del Mar quan de sobte un home em va aturar per preguntar-me si coneixia el Parc dels Records. Què és això, un lloc per la nostàlgia?, li vaig preguntar divertida. No, em va dir el senyor amb un to seriós. Un jardí per als solitaris? L’home em va tornar a respondre que no. Tenia els cabells de color negre i la mirada perduda. Em va cridar l’atenció la seva vestidura d’època. Li vaig dir que coneixia el Parc del Turó Caritg, el Parc de les Muntanyetes, el Parc de Montigalà... Vaig pensar quin podia ser el Parc dels Records. Com que l’home continuava esperant alguna mena de contestació específica a la seva pregunta i jo no sabia on era aquell lloc, li vaig preguntar, per què volia trobar aquell parc. Vull recuperar alguns records, va respondre l’home. Fent un gest d’agraïment amb el cap es va acomiadar de mi. El carrer del Mar estava ple de gent; l’ambient de Nadal començava a deixar-se sentir. En arribar a la Plaça de l’Ajuntament se’m va fer la llum i vaig pensar en el Parc de Ca l’Arnús, potser aquest sigui el Parc dels Records. Aquell estrany home i jo havíem agafat distintes direccions, per tant, seria difícil tornar a veure’l i fer-li saber de l’existència d’aquest Parc.
No tinc ni idea d’allò que va voler dir aquell home amb el Parc dels Records. Avui m’he presentat en el Parc inesperadament per tal de saciar la meva curiositat. Unes gran portes de ferro forjat em donen pas al seu interior. No hi ha ningú, només els arbres, el vent i jo. Es tracta d’un gran parc i quan hi passeges s’olora el perfum especial que ha restat impregnat en les fulles de tots els arbres i en tota la seva frondosa vegetació. Un lloc que desperta aventures imaginades o succeïdes. Un parc dissenyat harmònicament que mostra el desig ordenat i romàntic de posseir la naturalesa. Recorro camins i arribo a una zona on hi ha un gran llac d’aigua cristal·lina i silenciosa, després em trobo amb una casa antiga, al seu davant hi ha una piscina i una zona de gespa. Sé, perquè me n’he informat abans d’anar-hi, que aquest espai té més de 50 anys d’antiguitat i que és posterior a la construcció de la casa pairal, d’estil neoclàssic, convertida en un palauet de caràcter rural. Continuo el passeig, la resta del jardí té uns 129 anys d’història, i conforma un parc configurat amb tots els elements característics dels jardins romàntics: grutes, llacs, ponts, illes, etc. Em trobo embolcallada de palmeres, pins, còcculs, eucaliptus, plàtans, xiprers, bambús, etc. Al costat de la casa pairal hi veig una estació meteorològica, folrada de fusta per la part exterior, dotada d’un calendari perpetu i de tots els instruments de mesura amb termòmetre, pluviòmetre, higròmetre, etc. L’any 1888 amb motiu de la inauguració de l’Exposició Universal es va oferir hostalatge a la família reial durant dos dies. S’hi van allotjar la reina regent acompanyada del Rei Alfons XIII. D’aquesta visita en resta la cadena que voreja la casa, signe extern que assenyala que hi va pernoctar un membre de la família reial.
Cal mencionar que aquest conjunt històric paisatgístic del Parc de Ca l’Arnús esdevé únic a la ciutat de Badalona, tant per les seves edificacions singulars, com per la extraordinària riquesa vegetal i faunística, testimonis vivents de com estava estructurada la vida, el lleure i l’acolliment de la gent benestant del dinou.
Arribo a casa cansada del llarg passeig però amb l’absurda conclusió que l’estrany personatge amb què em vaig ensopegar l’altre dia al carrer del Mar era Evarist Arnús, l’amo de Ca l’Arnús que va comprar la finca l’any 1851 quan encara formava part del parc de can solei. M’adono que el passat s’ha fet present i que els records del passant són matèria viva que ens permeten anar construint un nou present.