TRENCACLOSQUES

Avui és 25 de juliol. Des de la finestra miro el blau del cel, està tan net que sembla un mirall transparent. Un ocell creua davant la meva mirada; els ocells estan tan alts com un avió o com la lluna. M’agradaria confessar-li tota l’admiració que sento per ell, moltes paraules es belluguen dins la meva boca, però es neguen a creuar el llindar dels meus llavis. La propera vegada quan el vegi li donaré una forta abraçada i intentaré transmetre’l la meva gratitud.

Quan convisc amb l’enyorança, noto que les peces del meu cervell es barregen com les peces d’un trencaclosques fins que es tornen a reunir. De què tinc enyorança? d’ell. El desordre des les peces em fa perdre tota perspectiva. Oh, que contenta estava amb ell. La nostra darrera trobada encara em crema a la meva memòria i això que la meva consciència està escampada en petits bocins de glaç.

Asseguda a la cadira i davant un full en blanc disposo els fragments en línia recta intentant trobar quines són les cantonades coincidents. Agafo l’ull esquerre per completar la seva mirada encisadora, la peça del llavi inferior no lliga amb el perfil del seu nas i una boca mig oberta cerca el llavi superior. Poc a poc vaig completant la composició i al lligar les peces soltes observo que el meu pensament s’alleugera de la fredor de la nostàlgia que sento per ell.

Badalona, 25 de juliol de 2012