ANDRES
Un home dessapassionat: Andrés
Dia 20 d'octubre de 2005:
Andrés s'arregla la corbata, agafa les claus del cotxe, respira profundament. Són les set del matí, abans de marxar de casa pren el desdejuni: una torrada amb mantega i un cafè negre ben fort. Ja no menja res per gaudir d'un dia rodó, agafa el maletí de pell, i amb un rostre seriós surt de casa seva per anar a la feina. Un dia més a la vida d'Andrés: la circulació carregada, els sorolls impertinents, dubtes sense solucionar (fumar o no fumar), i un periòdic ple de notícies.
Cada cop més sovint la vida es converteix en una amenaça, el fet de viure és quasi un miracle: el virus del pollastre, edificis que cauen, incendis incontrolats, inundacions, terratrèmols, qualsevol pas en fals pot convertir-se en un greu perill, i Andrés es pregunta: - què està passant amb tan anomenat progrés?. Costa començar el matí amb un escenari tan poc encisador; Andrés encén l'ordinador, els e-mails comencen a aparèixer, el telèfon sona, i el matí carregat de responsabilitats va embolicant els sentiments amagats d'un home desapassionat.
Dia 24 d'octubre de 2005:
Andrés obre la bústia de casa seva, la troba plena: el diari local, molta i variada propaganda publicitària i una carta. Primer decideix donar un cop d'ullada a les notícies que apareixen a la premsa local; obre el diari a l'atzar i llegeix: Capricorn, el teu treball t'aportarà moltes més compensacions que no et pensaves en un principi, més enllà de les conjuncions astrals continua amb la resta de les notícies. Andrés aplega el diari; una carta silenciosa espera ser oberta, no consta remitent però ell sap qui l'escriu. Un olor suau impregna l'aire, i comprova que l'aroma surt de l'interior de la carta. No vol esperar més, i intentant que el sobre no es trenqui, llegeix:
Hola Andrés, fa molts dies que tenia ganes d'escriure't, però no ho volia fer fins que no tingués bones notícies per donar-te: Ara ja en tinc: d'aquí a un més podré anar a la nostra ciutat i visitar-te.
Arribaré la primera setmana de desembre, com l'anunci del Freixenet; tinc moltes ganes de què passi ràpid aquest mes, i tornar a la nostra estimada ciutat. Passejar per la seva platja i veure tot allò que m'has anat explicant dels nous projectes engrescadors, i com alguns escenaris ja només romandran a la meva memòria com el carrer Anselm Clavé on van passar tants anys junts, te'n recordes?. Diuen que el temps és només una mesura inventada per l'home perquè ignorem la forma de mesurar l'eternitat, però tu has sabut descobrir on trobar la transcendència més enllà de les agulles del rellotge...
Són dos quart de nou, i un nou dia es desplega davant la mirada assossegada d'Andrés.
Dia 28 d'octubre de 2005:
Quiet i silenciós, damunt la taula, el diari espera que les suaus mans del seu amic Andrés l'obrin; mans grans que saben acariciar els fulls com si fossin pètals delicats. Avui Andrés ha arribat de bon tarannà, un somriure es dibuixa als seus llavis, es presenta un llarg cap de setmana. Llegeix la primera plana del diari i continua amb les següents. Al cap d'una estona, el somriure ha minvat dels seus llavis, i un petit alè s'ha esmunyit per algun forat del seu pensament: "arriba un moment en la vida que un descobreix que acaba convertint-se en dos. Diuen que així pensen els solitaris. Jo i bla, bla (consciència) sempre estan conversant en assidu diàleg; però com es tolerarien sinó hagués un amic?. L'amic pel solitari és sempre el tercer. El tercer és el coixí, que impedeix que la conversa dels altres s'enfonsi fins la foscor de les profunditats. Són moltes les profunditats que existeixen en tots els solitaris. La nostra fe en els demés descobreix l'objecte de la nostra fe en nosaltres mateixos. Moltes vegades s'ataca i es creen enemics per ocultar que un mateix és vulnerable. Com és el rostre del nostre amic?, és el nostre propi rostre observat en un mirall".
Andrés talla les seves dèries, llegeix l'horòscop, el temps i mira la cartellera cinematogràfica; en aquest dies de festa aprofitarà per anar al cinema i fer un parèntesis en aquest món cada cop més complicat.
Jeronimo del Viento.
Dia 20 d'octubre de 2005:
Andrés s'arregla la corbata, agafa les claus del cotxe, respira profundament. Són les set del matí, abans de marxar de casa pren el desdejuni: una torrada amb mantega i un cafè negre ben fort. Ja no menja res per gaudir d'un dia rodó, agafa el maletí de pell, i amb un rostre seriós surt de casa seva per anar a la feina. Un dia més a la vida d'Andrés: la circulació carregada, els sorolls impertinents, dubtes sense solucionar (fumar o no fumar), i un periòdic ple de notícies.
Cada cop més sovint la vida es converteix en una amenaça, el fet de viure és quasi un miracle: el virus del pollastre, edificis que cauen, incendis incontrolats, inundacions, terratrèmols, qualsevol pas en fals pot convertir-se en un greu perill, i Andrés es pregunta: - què està passant amb tan anomenat progrés?. Costa començar el matí amb un escenari tan poc encisador; Andrés encén l'ordinador, els e-mails comencen a aparèixer, el telèfon sona, i el matí carregat de responsabilitats va embolicant els sentiments amagats d'un home desapassionat.
Dia 24 d'octubre de 2005:
Andrés obre la bústia de casa seva, la troba plena: el diari local, molta i variada propaganda publicitària i una carta. Primer decideix donar un cop d'ullada a les notícies que apareixen a la premsa local; obre el diari a l'atzar i llegeix: Capricorn, el teu treball t'aportarà moltes més compensacions que no et pensaves en un principi, més enllà de les conjuncions astrals continua amb la resta de les notícies. Andrés aplega el diari; una carta silenciosa espera ser oberta, no consta remitent però ell sap qui l'escriu. Un olor suau impregna l'aire, i comprova que l'aroma surt de l'interior de la carta. No vol esperar més, i intentant que el sobre no es trenqui, llegeix:
Hola Andrés, fa molts dies que tenia ganes d'escriure't, però no ho volia fer fins que no tingués bones notícies per donar-te: Ara ja en tinc: d'aquí a un més podré anar a la nostra ciutat i visitar-te.
Arribaré la primera setmana de desembre, com l'anunci del Freixenet; tinc moltes ganes de què passi ràpid aquest mes, i tornar a la nostra estimada ciutat. Passejar per la seva platja i veure tot allò que m'has anat explicant dels nous projectes engrescadors, i com alguns escenaris ja només romandran a la meva memòria com el carrer Anselm Clavé on van passar tants anys junts, te'n recordes?. Diuen que el temps és només una mesura inventada per l'home perquè ignorem la forma de mesurar l'eternitat, però tu has sabut descobrir on trobar la transcendència més enllà de les agulles del rellotge...
Són dos quart de nou, i un nou dia es desplega davant la mirada assossegada d'Andrés.
Dia 28 d'octubre de 2005:
Quiet i silenciós, damunt la taula, el diari espera que les suaus mans del seu amic Andrés l'obrin; mans grans que saben acariciar els fulls com si fossin pètals delicats. Avui Andrés ha arribat de bon tarannà, un somriure es dibuixa als seus llavis, es presenta un llarg cap de setmana. Llegeix la primera plana del diari i continua amb les següents. Al cap d'una estona, el somriure ha minvat dels seus llavis, i un petit alè s'ha esmunyit per algun forat del seu pensament: "arriba un moment en la vida que un descobreix que acaba convertint-se en dos. Diuen que així pensen els solitaris. Jo i bla, bla (consciència) sempre estan conversant en assidu diàleg; però com es tolerarien sinó hagués un amic?. L'amic pel solitari és sempre el tercer. El tercer és el coixí, que impedeix que la conversa dels altres s'enfonsi fins la foscor de les profunditats. Són moltes les profunditats que existeixen en tots els solitaris. La nostra fe en els demés descobreix l'objecte de la nostra fe en nosaltres mateixos. Moltes vegades s'ataca i es creen enemics per ocultar que un mateix és vulnerable. Com és el rostre del nostre amic?, és el nostre propi rostre observat en un mirall".
Andrés talla les seves dèries, llegeix l'horòscop, el temps i mira la cartellera cinematogràfica; en aquest dies de festa aprofitarà per anar al cinema i fer un parèntesis en aquest món cada cop més complicat.
Jeronimo del Viento.
Comentaris