LA CARTA PERDUDA

Obro la caixa de les paraules amb cura. Les miro, totes estan quietes, vull agafar les més tendres per escriure’t una carta, i creure amb ingenuïtat que tu la llegiràs.
En el camí de la vida ens anem trobant amb persones, algunes d'elles passen per la nostra vida durant un curt període de temps, les seves traces són superficials i s'evaporen amb facilitat; d'altres persones no passen per la nostra vida sinó que ens acompanyen en ella, amb el seu caliu i amistat, amb el seu comportament, amb el seu somriure, amb les seves paraules i amb la seva màgia, són les persones que ens deixen empremtes en el cor i una estela de possibilitats.
Kafka deia: "tot allò que posseeix un valor vertader i constant sempre és un regal sorgit de l'interior"; això són aquestes paraules, regals per a tu, que sorgeixen del meu interior.

" Sóc home (dona): dur poc,
i és enorme la nit.
Però miro cap amunt:
les esteles escriuen.
Sense entendre comprenc:
també sóc escriptura
i en aquest mateix instant
algú em lletreja: (ja saps quin seria el nom lletrejat?).

(Octavio Paz)