LA CORDA

L'individu modern gaudeix d'uns regals privilegits: llibertat d'opinió, de consciència, d'elecció i d'acció, però aquests beneïts regals que semblen meravellosos li suposen descobrir una gran sorpresa: el fet que només ell té la difícil tasca de construir-se i saber trobar sentit a la seva existència.
Per tant, la seva sort només depèn d'ell: impossible descarregar sobre una instància exterior les seves deficiències o errors. Si ell és el seu propi amo, també és el seu propi obstacle, l'únic comptable de les seves errades o dels seus encerts.
La manca de confiança en un mateix és el simptoma d'un estat en què els individus no deixen de fluctuar, com les cotitzacions de la borsa, en funció dels valors més o menys importants que li atribueixen les opinions d'altres, el tribunal més volàtil que es pot donar.
Així es mou la consciència malaventurada d'aquest home contemporani. Una consciència que viu immersa en una societat en què la competència és de tots contra tots, conseqüència de la suposada igualtat de condicions.
Abans, res no reprotxava l'absurda obligació de creure en un déu únic o d'inclinar-se davant un personatge d'alta nissaga o davant la pressió d'una classe determinada, però no hi ha pitjor enfrontament que el que hi ha avui entre els individus que competeixen quan aspiren col.lectivament a les mateixes metes. L'enveja, el ressentiment, la gelosia... són conseqüència directa de la revolució democràtica de l'individu modern.
La competència, al permetre l'ambició, l'èxit, la possibilitat de cadascú per dedicar-se a la carrera de la seva elecció, ha consentit també la silenciosa lluita que entaulen els homes entre si, ara afortunats ara desafortunats segons la seva sort.
La competència, al prometre riquesa, felicitat, plenitud..., alimenta la frustació i incita a no declarar-nos mai satisfets amb la nostra sort.
En aquests temps moderns, el discurs de la rivalitat és més dur que mai, i l'home amb por de passar desapercebut i inadvertit aspira a convertir-se en tot, vol ser l'únic però descobreix que és un home normal, corrent. I, mentrestant, l'individu va tirant com pot o coneix de la corda que embolica els seus regals.

"Dónam'm un somriure i pujaré al cel"

Comentaris

qts ha dit…
Hola Mari Carmen, vi tu comentario en una de mis blogs y te visito. Me han gustado tus post. Feliz año.

Un beso.