LA CANTONADA OBLIDADA

Els carrers estan buits es respira silenci. Les flors als balcons llancen la seva pregaria al cel, som al costat de l'església de Santa Maria. No plou, el paraigua resta ocult a la bossa, i un sol radiant il·lumina flors i carrers. Una petita balconada plena de cistelles amb flors: geranis, margarides, clavells, roses... crida l'atenció del turista despistat. El carrer Vilamajor el condueix fins una petita plaça: la Plaça de la Constitució; algunes cases es veu que han estat reformades, d'altres mostren la decadència dels anys que han deixat empremta, com el senyal d'aquells ulls negres que van quedar segrestats a la seva memòria. Recorda aquella mirada perduda i la fredor de la seva presència llunyana. Acompanyat i sol.

Mira al seu voltant, no hi ha cotxes a la plaça. Camina, el sol li obre camí, i el cant d'uns ocells i el so d'una flauta travessera que no sap d'on ve, el porten al carrer dels arbres oblidats. El temps s'atura, tot està quiet en aquest carrer lluminós i bell: Sant Felip, i com si estigués ficat en un conte, fantasieja amb la possibilitat de què una d'aquelles cases antigues amagui el misteri de la vida d'en Felip, un ésser peculiar. Puja les escales que el porten del conte a la realitat. Des de dalt del pont saluda a l'àngel Sant Felip, vol acomiadar-se d'aquell carrer ple de secrets. El rellotge de l'església de Santa Maria assenyala les dotze, les campanes comencen a picar: din-don, din-don..., ningú no pot escoltar les campanades dels seus ferits batecs.

Sent un lleuger picor, una marieta vestida de negre i vermell es passeja tranquil·lament pel seu braç, l'acarona amb la seva mà, la mima, li demana un desig i la llança a volar. Un recorregut ple de detalls per carrers amb cantonades fragmentades i edificis amb històries dins de la immensitat d'una gran ciutat alhora petita i tèbia. Respira profundament, l'aire humit i net oxigena els seus pulmons, aquesta bufada de vent fresc li fa pensar que el centre vell és el cofre que serva les joies del cor d'una ciutat.