LA PORTA

Gener tinc que estar sense tu,
i febrer, i març i abril...,
llavors m'agafo del teu últim record
de la teva ultima mirada,
de la teva darrera presència,
de l'últim gest.

La porta tancada, la mirada apagada,
vas deixar caure la teva sement
al camp dels meus sentiments,
sense proposar-te'l
sense saber-ho
i com una jove enamorada
escric en un quadern
poemes d'amor.

Marxes a estones per tornar a aparèixer
en l'obscuritat de la nit.
Veig clar el teu rostre, la teva cara,
en la finestra de la meva ment,
escolto des de lluny el so de la teva veu
com continua parlant-me i explicant-me fets,
i el so de la teva veu m'embolica
allunyant-me del món pràctic i ordenat.

Quan la porta s'obra
i el dia torni al meu món
deixaré els teus gestos
i la teva imatge,
AMAGATS
a la meva habitació,
amb la porta tancada.

I el dia m'aproparà el sol
i la nit emportarà la lluna plena
de la teva existència,
i la tinta d'aquest conte
i d'altres descriuran el meu desig il·luminat
que espera que l'home inventat
es faci home i vingui a visitar-me.

Altre cop, una nit més
amb la (porta tancada).